dijous, desembre 14, 2006

Les dictadures. Una mirada a les espatlles de Pinochet


La mort aquests dies del dictador xilè Augusto Pinochet, ha provocat una munió d'articles sobre la seva figura i sobre la situació xilena.
També sobre el fet de que la seva mort el lliurarà d'haver de fer front als centenars de causses judicials que té pendents davant de la justicia xilena.
Jo, però, voldria parlar de tres qüestions laterals, a la esquena de la nefasta figura del dictador.
En primer lloc sobre el caràcter inhumà de les dictadures. Totes elles neguen la majoria d'edat als habitants del territori sobre el qual s'instalen. I això equival a negar la capacitat per a dirigir la pròpia autonomia, per pensar per si mateix. Es negar, també, els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans, que, per contra de l'animalada que deia un reprsentant de la patronal dels propietaris d'habitatges de Catalunya (Que el primer dret humà es el dret a la propietat, diu : "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat".
Lluny de les declaracions rinbombants i escolastics cal afirmar de nou que qualsevol construcció d'una societat en la qual valgui la pena viure, es, per força una societat democràtica, construida per lliures i iguals. Per això la dictadura, per més benintencionada quie sigui, i per moltes explicacions històriques que justifiquen el seu naixement, no porta mai a una societat més lliure.
Es cert que els drets de les persones s'assenten també, damunt de tenir les necessitats bàsiques cobertes. El dret a menjar, estudiar o tenir atenció sanitària, es imprescindible també en aquesta societat de lliures i iguals. Però, es tan imprescindible com el respecte a la llibertat individual i col.lectiva de pensament.
En un altre ordre de coses, els dictadors sempre tenen al seu voltant una camarilla de llepaculs que no ès sino la punta d'un iceberg molt mès inquietant. Pinochet es recolzà en bona part de la burgesia xilena, dels empresaris i de politics liberals i benpensants per possar en marxa la seva dictadura. Les dictadures sempre s'associen a sectors influents de la seva societat.
Al mateix temps, la dictadura de Pinochet no s'entendria sense l'acció exogena. Es a dir, sense la intervenció de la potencia americana. Ja es ben conegut, que fou el govern americà l'impulsor del cop d'estat, del qual, Pinochet fou un simple executor.
No veure la relació entre la figura del dictador i les seves bases reals, es no entendre com i perqué es generen les dictadures.
En tercer lloc el tema porta a primer pla la qüestió de la memòria histórica, i la bonança o no de tenir-ne, en un moment, a més, coincident amb la trremula proposta socialista a Madrid.
Si la memòria ofen, voldrà dir, que les motivacions, les causses o els sectors que propiciaren els aconteixements estan vius i ben vius. Perqué l'exercici de la memòria es un deure devant de tots i totes aquells que donaren la aseva vida per la idea de la llibertat. Aqui, a Xile, ia tot el planeta. I perqué la memòria es l'únic antidot, i encara i aixi molt feble, davant de la possibilitat de tornar a repetir les barbaritats que, la humanitat, ha fet al llarg de la seva trajectoria a la Terra.
La fotografia del President de Xile i democràta Salvador Allende, es per que en nego a penjar i a veure més la cara nefanda d'un dictador sanguinari com en Pinochet.

divendres, novembre 24, 2006

La Educació i l'esquerra. Una relació històrica


Una de les característiques que defineixen un govern d'esquerres i que, tradicionalment el diferencien dels governs conservadors, es el desplegament de politíques socials avançades i que persegueixen la igualtat d'oportunitats.
Així, ho veiem amb la Generalitat republicana, encara i el poc temps de govern i les enormes dificultats de la epoca.
D'una banda per la recessió económica iniciada arreu del mon l'any 1929, i que tingué com a episodi més conegut el crack borsari dels Estats Units (crack del 29 o de Wall Street), i que forçà a una situació laboral molt complicada i a una manca generalitzada de recursos económics per empendre politíques progressistes.
D'altra banda per les turbulències politíques d'alt nivell. La inestabilitat republicana fou deguda a la resistència de la dreta conservadora aqualsevol canvi i a la pressió de les masses populars per tenir accès de forma ràpida a uns mínims vitals negats al llarg de molts anys.
Finalment, perqué la situació del que avui anomenem serveis publics era desastrosa. Les imatges del viatge del rei Alfons XIII a Les Hurdes, o el documental posterior d'en Luis Buñuel, en serien una mostra d'una situació en la qual els poders públics no havien posat en marxa cap ni un servei per a la població.
La República tingué com una de les seves prioritats la de construir uns serveis públics moderns i adaptats a les neecssitats d'uns ciutadans i ciutadanes q ue constituen la base del nou régim.
Aixím en el camp escolar la inspiració de Giner de Los Rios i la residència d'Estudiants, marcà les directrius de la politica escolar.
Catalunya no restava fora d'un pessim panorama. Encara i que constituia una opunta de llança del desenvolupament económic d'Espanya, la industrial Catalunya no disposava d'uns bons serveis públics.
Nomnés el període de la Mancomunitat de Catalunya, restringida per les poques competencies i limitada pels recursos, havia supossat un cert esforç en aquest terreny. Aixi s'intrduiren els metodes d'ensenyament de Maria Montessori, es millora la Escola Industrial (creada el 1910) i l'escola del treball (1913).
A la mateixa época, Francesc ferrer i Guardia havia posat enmarxa l'Escola Moderna, inspirada en els ideals anarquistes i que li costa la vida.
La tasca de la Generalitat republicana, recolzada en l'ajuntament de Barcelona fou intensa.
D'una banda per la construcció d'edificis de gran importancia com les escoles del Mar i del bosc o el Dispensari central antituberculosi.
De l'altra per l'enorme quantitat d'intel.lectuals renovadors en tots els camps i que deixaren la seva emprempta en la educació, la sanitat, la arquitectura i d'altres camps.
El moviment de renovació pedagogica de la generalitat republicana, es encara avui un model a imitar. Amb l'aplicació de les mes modernes tecniques i les idees més avançades, a'aconsegui superar l'estret mirall de la formació religiosa tradicional centrada en les teòries de l'esglesia i allunyada de qualsevol visió cientifica i rigurosa.
Aquesta es la politica de les esquerres que volem posar en marxa des de la Generalitat. Una politica de renovació profunda i de millora dels serveis públics al servei, ara si, de tot un pais, no d'aquells que tenen recursos parlen angles i tenen habitatge dels papas, sinó d'un poble que té un 20% dels seus habitants en situació de dificultat económica i social.
Nomes la justicia social i la garantia del cobriment de les necessitats vitals mínimes garanteixen els principis d'igualtat d'oportunitats i permeten lluitar efectivament contra la exclusió social.
Nomes un pais que no tingui exclusió social és la nació catalana de tots els seus ciutadans.
Aquest es el repte


diumenge, novembre 12, 2006


Un nou govern d'esquerres


Catalunya tornara a tenir govern d'esquerres els propers quatre anys. Això és una molt bona noticia, tant per les expectatives que aquest fet ha de generar per si mateix, al permetre, per exemple, continuar amb el desenvolupament de les politíques socials iniciades en aquest passat mandat, com per que això també significa que la regressió anunciada per la candidatura d'en Mas no sera possible (carnet de punts, xecs-regal i altres invents liberals).

Catalunya es construeix amb idees, amb politiques concretes que afavoreixen o no a determinades capes socials, a determinats grups que actuen sobre el territori. Catalunya no es una entelequia pura a governar per uns èsser destinats a això. No, els catalans i les catalanes tenim necessitats i volem determinades solucions als problemes d'avui i a la construcció del nostre futur. No existeix un front nacionalista que, pel simple fet de ser-ho portarà totes les benaurances bibliques a la nostra terra.

La campanya electoral ha estat despiatada en aquest sentit. Quant alguns dels candidatas que amaguen el seu dretanisme sota el pot de les essencies nacionals han fet propostes, s'han acostat a les de la dreta més casposa d'Europa. Propossar i mantenir propostes com la del carnet per punts del bon immigrant , els xecs -regal, que desmunten l'estructura pública i afavoreixen les iniciatives privades, o els descomptes d'IRPF per aquells que parlin anglès, es portar els interessos dels poderosos a primer pla de la politica, amb tota la seva nuesa i claredat. O, es que, a la gran quantitat de catalans i catalanes que els hi es indispensable bons serveis sanitaris, educatius i socials publics els afavoireixen aquestes propostes?. En absolut, son propostes fetes a mida pels amiguets d'en Mas, pels que detecten el poder económic, no ja a Catalunya, sino en l'entorn del nostre pais.

La crida nacionalista s'ha convertit en bufonada politíca, quant la cupula convergent, amb Mas i Duran al deu davant, ha demanat a Papa PSOE que obliguès el PSC a pactar amb ells. En que quedem?, Defensem l'autonomia politica catalana? O, com es el cas, el que defensem son els interessos de grup, els interessos de classe?.

Es evident que aquest nou govern té un enorme repte, el de no fracassar. Però cal recordar aqui que els governs del sr. Pujol no s'han distingit per arranjar els problemes reals dels catalans i les catalanes, i que, els mass-media i els grups de pressió, com no podia èsser d'altra manera, estaven encantats. Recordem aqui el trasvasament de l'Ebre?, O el diferencial d'inversió publica en educació respecte, no ja a Europa, sino a d'altres autonomies de l'Estat? O, l'escandol de l'ajut a les escoles d'elit? I tantes i tantes coses....

Aquest pais necessita un repàs per l'esquerra. Aquest pais necessita recuperar la seva èsencia de nació solidària, lliure i progressista.
Alló que ens ha distinguit al llarg de la història.


Llarga vida al govern d'esquerres i molta sort


Catalunya sempre ha estat capdaventera en la lluita per la llibertat













dimecres, setembre 27, 2006

De nou en marxa

Quant el bloc porta un any d'existència, tornem a possar-nos en marxa desprès d'un llarg parentesi motivat per l'absorció de la feina.
Espero poder mantenir una certa regularitat, d enou, com la que aconseguirem els primers mesos de funcionament del bloc

diumenge, gener 22, 2006

El PP i el Català

A continuació teniu el text sencer de la meva intervenció, en nom del grup municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament del Masnou davant d'una mociò del PP referent a la discriminació i eliminació del catsellà com a idioma a Catalunya per part del govern tripartit a la Generalitat:


Respecte de la Moción del Partido Popular Segurament ens trobem al davant d'una moción redactada fora de Catalunya i que, aquests dies, en que el PP ens té acostumats a bajanada politíca rere bajanada, deuen estar fent córrer entre els ajuntaments de l'Estat. La idea no és, de cap manera, ni defensar drets ni denunciar incompliments constitucionals. Tant una com altra acció és fa al davant dels tribunals. Si no s'utilitza la via jurídica davant d'una pretesa conculcació de drets es, simplement, perquè la suposada conculcació no existeix. I també perquè, com hem dit, no tenen la més mínima pretensió de defensar amb eficàcia els mateixos sinó de crear un “casus belli” contra Catalunya i, de pas, contra el tripartit que governa la Generalitat en aquest període. Analitzem, però, el text, per argumentar el que hem exposat fins aquí. El primer paràgraf diu que “en alguna Comunidad Autonoma, como es el caso de Cataluña, se esta produciendo la violacion sistemàtica de lo dispuesto en el articulo 3 de la Constitución”. Article que diu que: 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat.Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de especial respecte i protecció
Es evident que a Catalunya no és viola aquest article, doncs la llengua castellana és oficial i tots els infants catalans la coneixen. El que passa és que també s'apliquen els punts 2 i 3 d'aquest article que, per cert, la “moción” oblida completament. A Catalunya la llengua pròpia de l'administració és el català, com queda recollit en l'Estatut actual i d'acord amb aquest punt 2 de la Constitució.El català i el castellà, tenen doncs, a casa nostra, les dues, caràcter de llengües oficials. La següent frase no té desperdici, arriben a afirmar: “Desde diciembre de 2003, el gobierno tripartito ha adoptado una variada serie de medidas para apartar definitivament a la lengua castellana, primero de la vida pública catalana, y ahora también de diversos ámbitos de la vida privada.” Es un paràgraf esplèndid. Els historiadors del futur tindran una mostra perfecte d'intoxicació de la opinió pública, de deformació de la realitat, de demagògia. La sorpresa augmenta quan, la “moción” cita com a exemples d'aquesta situació els següents:
Una circular del Departament d'Ensenyament, delegació de Tarragona, recordant a les direccions de els escoles que s'han de dirigir en català als alumnes, pares i en les comunicacions oficials. Doncs clar, perquè el català és llengua oficial a Catalunya. I, com aquesta acció del tripartit, s'han vingut realitzant moltes, amb el mateix text i amb el mateix sentit al llarg dels anys de govern de CiU. I, en cap cas s'ha denunciat als tribunals ni ho han declarat inconstitucional, ni suposa cap manca de dret d'ús del castellà per a qui ho vulgui fer. Per cert tots els intents de declarar inconstitucional la Llei de normalització lingüística han fracassat. De fet el Tribunal Constitucional ha reiterat la constitucionalitat de la norma, això si, fent algunes precisions i correccions. Veure, per exemple, la sentència de no constitucionalitat sobre dos articles, que afectaven precisament a l'àmbit educatiu, de la Llei de normalització lingüística del Tribunal Constitucional de 23 de desembre del 1994. La segona és refereix a la creació de les oficines de garantia linguistica Aquestes oficines tenen com a missió l'aplicació a Catalunya de la normativa lingüística de l'Estat i de la normativa autonòmica, tant en la seva vessant d'ajudar al seu compliment, com en la de tractar els incompliments. Les seves funcions són: Atenem les persones que volen formular consultes, queixes o denúncies a l'entorn del dret de viure en català, i en aranès a la Vall d'Aran. Tramitem les queixes i denúncies perquè els organismes competents facin una inspecció i, si cal, imposin una sanció. Oferim assessorament i recursos a les empreses o entitats objecte de queixa o de denúncia per facilitar-los l'ús del català. Oferim assessorament jurídic especialitzat. A partir dels casos atesos, fem propostes d'actuacions per afavorir l'ús del català en els àmbits que generen més queixes o consultes. Entre les normatives a tractar estan les següents: Llei 1/1998 de 7 de gener de politíca lingüística Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim juridíc de les administracions públiques i del procediment administratiu comú Ordre 35/1987 de 17 de juny per la qual es regula l'ús de les llengües oficials de els comunitats autonómes a l'administració militar Decret 204/1998 de 30 de juliol sobre l'ús de la llengua catalana als documents notarials Llei orgànica del poder judicial (6/1985) i les seves modificacions de 1994 i 2003 Decret 15/2003 de 8 de gener pel qual es regula el règim jurídic transitori de els televisions locals per ones terrestres Decret 269/1998 de 21 d'octubre de règim juridíc de les concessions per a la prestació del servei de radiodifusió sonora en ones mètriques Decret 208/1998, de 30 de juliol, pel qual es regula l'acreditació de la correcció lingüística de noms i cognoms reial Decret 1784/1996 pel qual s'aprova el Reglament del registre mercantil Decret legislatiu 2/2003 de 28 d0'abril pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya Llei 16/1991 de 10 de juliol de les policies locals Llei 1/2003 de 19 de febrer d'Universitats de Catalunya Decret 244/1991 de 28 d'octubre sobre el coneixement de les dues llengües oficials per a la provisió de llocs de treball docents dels centres públics d'ensenyament no universitari de Catalunya Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, adoptada com a conveni pel Consell de Ministres del Consell d'Europa el 25 de juny de 1992 Llei orgànica 4/1979 de 18 de desembre de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
En total és tracta de 92 normes de diferent rang que afecten a temes relacionats amb l'ús de les llengües oficials de Catalunya i que son plenament vigents. Cap d'aquestes normatives, l'aplicació de les quals és competència de les oficines de garantia lingüística es inconstitucional. Ni en un article ni en cap. Son, repetim, normes amb plena vigència jurídica i que han passat els controls legals d'inconstitucionalitat. Moltes d'elles, a més, no són actuacions del tripartit, sinó que corresponen a iniciatives dels governs anteriors de la Generalitat, de governs de president Jordi Pujol i de CiU. Per cert en els darrers 8 anys amb suport parlamentari del grup del PP.
Els despropòsits del text de la moció continuen quan en el paràgraf següent la “moción” afirma que tot això, suposem que, a més d'anar contra l'article 3er. De la Constitució, també va contra el seu article 14, que diu:
Els espanyols són iguals davant de la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixença, raça,sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Aquest article no diu ni paraula sobre el tema lingüístic, despatxat, des del punt de vista constitucional a l'article 3er. Abans citat. A més, insistim, si alguna persona es discriminada per raons d'idioma i, a més es vulnera l'article 3er. Que, recordem, reconeix l'oficialitat a Catalunya de els dues llengües, pot optar per la via judicial, cosa que no és produeix, simplement, perquè no hi ha cap motiu. Com es veu, a més, en cap cas ni una sola línia de l'argumentació de la “moción” defensa la tesis que si exposa de que a Catalunya es vol apartar el castellà de la vida privada dels seus ciutadans. El redactor de la “moción”, faria poc que hauria llegit textos com “Un Món millor” de Huxley. Cal recordar que el govern català, i, de moment per sort, cap govern, té la possibilitat d'interferir en allò que fan els seus ciutadans i ciutadanes en privat. A més, no cal espantar-se ja que el sr. Aznar, ex-president del govern espanyol pel PP va afirmar que ell parlava català en la intimitat. La “moción”, continua amb les propostes d'acord. Respecte del primer punt, res a dir, l´ús de qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya esta protegit per la normativa vigent i no representa cap element de conflicte en la societat catalana actual. Arribem, però al següent element en la qual se'ns demana que mostrem “total soldaridad con todos los ciudadanos cuyo derecho a expresarse en castellano está siendo notablemente mermado por el Gobierno tripartito que dirige la Generalidad de Cataluña”. No sols és inacceptable sinó una falsedat oportunista. En primer lloc perquè, com hem dit, no existeix conflictivitat lingüística a Catalunya. Tema recorrent des de la dreta que intenta rememorar l'èxit de Lerroux en els anys 30, al utilitzar un element identitari per tal d'amagar el debat sobre els veritables problemes, les diferències socials i les seves causes. Intents que foren repetits en diverses ocasions al llarg del període de restauració monàrquica actua. Recordem, per exemple l'intent d'implantació del Partido andalucista els anys 80. En tots els casos anteriors aquestes maniobres oportunistes fracassaren perquè no existia una base real de confrontació identetari fonamentada en l'ús de la llengua que dones possibilitat de muntar una operació politíca. El propi Josep Piqué ha afirmat recentment:
los ciudadanos resuelven estas cosas de manera absolutamente civilizada y natural. Sin contraponer lenguas y, por supuesto, sentimientos íntimos. (web PP)
Cal recordar, a més, les enquestes sobre el grau de coneixement del català, la darrera del 2001 (font:IDESCAT):


Població de
El sap
El sap
El sap

2 anys i més L'entén % parlar % llegir % escriure %


De 2 a 14 anys 745 708 95,08 547 73,41 486 65,22 404 54,19 De 15 a 29 anys 1.381 1.328 96,17 1.217 88,12 1.225 88,70 1.109 80,36 De 30 a 44 anys 1.503 1.434 95,35 1.183 78,71 1.222 81,30 818 54,39 De 45 a 59 anys 1.190 1.137 95,59 823 69,19 849 71,33 402 33,79 De 60 a 74 anys 907 836 92,09 551 60,71 542 59,74 221 24,33 De 75 a 84 anys 374 332 88,62 235 62,84 224 59,88 107 28,49 De 85 anys i més 115 98 85,39 72 62,24 65 56,36 29 25,14 Total 6.215 5.872 94,48 4.628 74,46 4.612 74,21 3.0

Parlar de conflicte lingüístic avui a Catalunya es, doncs, estar en contra de la percepció del propi President del PPC i, a més, desconeixèr les dades estadístiques que fixen la comprensió del català en un 94,48% de la població.
Es, a més, fora de tota mida, imputar a l'actual govern de Catalunya intencions discriminatòries per raó de llengua. Això sona, més bé, als reiterats intents que veiem en la vida politíca catalana d'aprofitar l'aliança entre PSC i ERC per intentar prendre base electoral immigratòria al primer d'aquests partits. I aquesta no és una operació baladi. El PSC obté uns resultats electorals molt bons en zones provinents de les migracions inter-estatals dels anys 60-70 i d'àmbit lingüístic matern castellà és així, que una operació politíca d'aquests tipus ha estat llençada recentment amb el nom de “Ciutadans de Catalunya” amb el ferm propòsit de restar base electoral al PSC de forma pública i notòria. En tot cas sembla que el PP s'apunti amb “mociones” com la present a disputar aquest espai electoral, no en interès ni defensa de drets col·lectius ni dels ciutadans i ciutadanes en particular, sinó, per una operació de caire oportunista i de restar força als adversaris politícs, especialment el PSC, enfrontant les persones per raons lingüístiques. Absolutament fora de tota mida també és la 3a. Proposta de la “moción”, aquella que diu:
“El Ayto. Del Masnou manifiesta su rechazo rotundo a la politíca de discriminación, puesta en marcha por las formaciones politícas que gobiernan la Generalidad de Cataluña, hacia todas las personas que emplean la lengua castellana de forma habitual en la citada Comunidad Autonoma”.
Bé, que hem de dir. La nostra formació no ha protagonitzat mai cap acció de discriminació no positiva ni en temes de llengua ni en temes de genere ni en temes de cap altra tipus. Insistim en que els autors de la “moción” no s'han assabentat que el reglament juridíc vigent parlar de cooficialitat de les dues llengües i no, de situacions afortunadament ja passades, de imposició, “manu militari” d'una llengua. Aquí no volem esplaiar-nos en explicar que és una situació veritable de discriminació, en termes històrics i científics, però si cal recordar que fou en la llarga nit del franquisme, el període arquetip d'imposició i discriminació, en el qual podies rebre maltractes o, inclús detencions arbitraries, pel simple fet de parlar el propi idioma, no ja amb d'altres persones, sinó inclús amb la teva pròpia família o els teus companys d'escola. Ens remetem en tot cas a l'estudi realitzat per en Josep Benet, titulat “Catalunya sota el règim franquista”, o a la més recent recopilació històrica, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya “El Franquisme a Catalunya”. Actuacions que, recollint els fonaments de l'ordre de 18 de maig del 1938, es fonamenten en la consideració que l'ús d'un altra llengua diferent del castellà “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”. Es aquesta concepció politíca, la de l'uniformisme i de la Unitat de la pàtria espanyola la que es defensa amb “mociones” com la present. De cap manera avui a Catalunya hi ha una actuació sistemàtica de discriminació lingüística. De cap manera, avui a Catalunya hi ha un pla del tripartit que persegueixi la discriminació lingüística. Avui a Catalunya resta pendent la normalització lingüística del català. Es a dir, el retorn a una normalitat d'ús perdut per les imposicions derivades de l'aixecament militar i parafeixista del General Franco. I aquesta normalitat és plenament constitucional i estatutària, doncs, repetim en tot l'ordenament jurídic és reconeix la oficialitat de les dues llengües. Normalitat que afecta moltes àrees d'actuació, des de la retolació dels centres comercials i les botigues, l'etiquetatge dels productes comercials, les versions en català de les pelicules o la possibilitat de dirigir-se en català a tots els àmbits de l'administració, sigui aquesta quina sigui. Això significa la cooficialitat, la plena igualtat dels dos idiomes. Respecte a la demanda de que es respecti la Constitució cap comentari, excepte el de que cal exigir, en tot cas el compliment de tots els seus punts amb el mateix vigor, sense interpretacions i sense demanar uns si i d'altres no.
Entre els articles clàssics que es citen de la Constitució espanyola que tenen un grau d'incertesa en el seu compliment trobem dos molt clars:
Article 35 1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per a satisfer les seues necessitats i les de la seua família sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe Article 47 Tots els espanyols tenen dret a un habitatge adequat Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu este dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per a impedir l’especulació. No hem sentit al PP demanar el seu compliment integre i literal ni tant sols al llarg dels seus anys de govern.
Pitjor encara és l'apropiació que es fa de la Constitució Espanyola per una formació politíca que, en molts casos, és hereva o esta integrada per persones que en votaren en contra o feren campanya en aquest sentit. Recordem aquí els textos de José Mª Aznar al diari “La Nueva Rioja” on defensava l'oposició a la Constitució espanyola l'any 79. D'aquella època és aquesta perla neofranquista:
"Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los Ayuntamientos recientemente constituidos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valenciá". Y no hemos hecho más que empezar. Se dedican a borrar la historia." (La Nueva Rioja. 9.5.1979)
Constitució, doncs, que en paraules d'Aznar tenia menys mèrit que Franco o José Antonio a tenir carrers dedicats i que avui ell ha ajudat, i continua amb les seves declaracions, a coronar com una mena de “deus ex-machina”, de document perfecte sense cap possibilitat de canvi i que té una vida pròpia i independent de la voluntat dels espanyols.
Respecte de la darrera petició no creiem que calgui doncs l'ordenament juridíc garanteix plenament els drets lingüístics.
Estem, doncs davant d'una “moción” de caràcter politíc que no reflecteix, en absolut la realitat catalana. No perquè aquesta sigui perfecte. No perquè no hi manquin conflictes. La societat catalana és una societat viva, formada per poc menys de 7 milions de persones amb tota la riquesa, diversitat i conflictivitats d'interessos i parers que això significa. Però Catalunya no es una dictadura. No és ni una dictadura politíca ni una dictadura lingüística. La “moción” té més a veure amb una concepció unitària i excloent d'Espanya, una Espanya en la qual no caben les diferències ni les opinions, una Espanya de la uniformitat, de la Unitat. Una Espanya, en la qual els partits titllats de minoritaris o nacionalistes siguin esborrats del Parlament, no en virtut de la democràcia, un home o una dona igual a un vot, sinó en virtut d'impedir la diversitat. I s'insereix també en aquesta campanya virulenta que ha posat en marxa el PP amb la única finalitat de recuperar el govern de l'Estat i amb total indiferència de les conseqüències de la seva estratègia. Conseqüències com la de les declaracions del General Mena. Campanya que no repara en argumentar en base a bajanades i salvatjades polítiques. La darrera, molt recent del sr. Astarloa a la Mesa del Congreso de los Diputados:
“no puede seguir pasando que se tenga la impresión de que todo esto se produce porque existe un proyecto político que conecta con lo que está siendo la petición del terror, que es cambiar armas por naciones”
Davant de barbaritats d'aquest tipus, i d'altres que han fet amb anterioritat, en les quals fan apareixèr el terrorisme d'ETA i les reivindicacions de les nacionalitats històriques, especialment Catalunya i la proposta d'Estatut, com elements coincidents. Seria el mateix que jo ara digués que la estratègia, les posicions i el pensament del PP és coincident amb el que representava el franquisme, en tota la seva extensió, inclosa la rebel·lió militar i la repressió subsegüent. Cal recuperar la argumentació rigorosa, lliure i diversa, però rigorosa, en politíca no val tot, i la exageració i l'oportunisme acaben pagant-se. Per tot això el grup municipal d'ICV-EUIA ha votat NO a aquesta proposta.

dimarts, gener 10, 2006

Exercit i Llibertat?





























L'Estat espanyol manté un dels récords, indubtablement mereixedor d'apareixèr al Guiness, d'aixecaments i intervencions dels militars a la vida politíca.
Tot el segle XIX i una bona part del XX són els militars els qui encapçalen governs, els fan caure o els sustenen, 's'inventen monarquies, fan venir la 1a. República o imposen la Restauració.
Generals de signe ideologic diferent marquen la historia. Cabrera, Zumalacarregui, Primo de Rivera, Franco, Millan Astray, Pavia, Prim, Espartero, Riego i tants altres.
En prop de 200 anys, la població d'Espanya només ha tingut protagonisme destacat en l'adveniment de la IIa. República, el seu desenvolupament i la seva defensa armada, i en el periode de la IIa. Restauració monarquica, l'etapa de Joan Carles II, que constitueix el periode més llarg de democràcia continuada de la nostra história contemporania.
I ves per on, fa dos dies un altra general ha volgut recordar aquest ignominiós passat, aixecant la seva veu per afirmar que, si els espanyols o una part de nosaltres decidíem de forma democràtica, alguna cosa que ell considera equivocada, esta disposat a sortir, com sempre en defensa de els seves idees, però amb les armes i soldats que paguem entre tots i totes.
Sencillament intolerable.
No podem admetre que ningú, desde qualsevol posició, segresti la voluntat popular. Ni ETA amb els seus atemptats, ni un general amb les seves amenaces. La voluntat popular és l'esoinada central de la democràcia i de la llibertat. De la llibertat col.lectiva i de les llibertats individuals. Hem dit, i ho tornarem a fer, que pels medis democràtics, de la lliure controversia de les idees i del convenciment de la majòria totes les posicions mereixen el mateix repecte. Però també diem amb la mateixa contundència, que cap idea imposada té valor.
Aqui cal recordar la enorme responsabilitat de la dreta espanyola, el PP actual, i de les seves posicions equivoques, aprofiten aquest afer per carregar contra el ministre de Defensa i contra ZP i no per reafirmar els principis democràtics. I cal recoprdar com el PP i els seus acolits mediatics continuen burxant i enforntan als espanyols. No contents amb el fracassat boicot als productes catalans, amenacen i amenacen, difonen una falsetat rera una altra.
Només el seny, la paciencia, la convicció en els valors democràtics, fan que la resposata desde aqui sigui tranquila i esperançada. Però la responsabilitat del PSOE augmenta, en la mesura en que la dreta apreta. Només una defensa a fons de la "España plural", lluny dèquilibrismes interns (Bono , Rodiguex Ibarra, etc,..), amb ple respecte per la sobirania democràtica del poble de Catalunya, i, per tant, nomé una aprovació del text estatutari sense retalls importants, pot tornar les coses on han d'estar.
No vull ni pensar en el panorama politíc que tindriem els democràtes de veritat, si el PSOE aprovès un text difuminat, amb un finançament igual per a tots, sense reconeixèr la nació catalana, etc,...

diumenge, desembre 25, 2005

Bon Any 2006?

Quan un any acaba i un altre esta a punt de començar, és tendeix a reflexionar sobre el que ha passat i a dessitjar que el futur sigui millor.
Si fessim això a escala planetària tindriem moltes coses per les quals preocupanr-nos i molts dessitjos per complir en l'any que esta a punt de començar.
Repassem algunes qüestions:
Les Nacions Unides han proclamat els objectius del Milenni. Es tracta, bàsicament de que tota la humanitat aconsegueixi uns mínims vitals, en alimentació. Però els resultats obtinguts fins ara son esfereidors. La major part dels homes i les dones de la Terra pateixen alguna de les insuficiències detectades per les NNUU. Per possar algún exemple cal veure la situació a Àfrica, on la SIDA garanteix la mort de milions d'èssers vius també pel proper 2006.
L'any 2006 també ha estat un any de desastres "naturals". Terratremols i altres catastrofes, a les quals s'han afegit el tsunami més gran de la història coneguda, o la desaparició sota les aigues d'una megaciutat del primer Món com Nova Orleans. Sequeres i diluvis és reparteixen, a parts iguals, la geografia, mentre que alguns espavilats, àvits de beneficis sense mesura s''entesten a no prendre cap mida contra l'esclafament global.
En politíca internacional continuem assistin al festival neoconservador i parafeixista del sr. Busch i els seus àcolits. La darrera bufetada és la de la utilització dels aeroports de quasi tota Europa per traslladar presoners, alguns segrestats cap a llocs on poden realitzar la tortura amb total impunitat, o l'admissió de que el sr. Busch, sense cap autorització judicial, escolta a ui li plau d'entre els seus conciutadans. I tot això en un marc en el quel arriben a dir que els hi és completament igual la opinió dels altres, encara que aquesta, estigui fonamentada en alguna cosa tan perentòria i sembla que oblidada per aquesta colla d'impresentabkles, com els drets humans.
I en això que és diu Espanya continuem amb el festival del PP. Si el Pla Ibaretxe era poc menys que un cop d'Estat, perqué no tenia un recolzament ampli (un 51% del parlament basc, però amb votació dubtosa per la component HB i algun despistat del propi PP), quan és presenta el projecte de nou Estatut català, amb una majoria aplastant, fan una comapanya furibunda, COPE, "La Razón", però també Rajoy i Acebes, dient tota una série de falsetats i creant una situació de confrontació geografica, arribant al celebre tema del boicot.
No és un panorama massa beatific. Per sort, en el mon hi ha molta bona gent que dedica la seva vida a millorar la dels demès. Milers de cooperants i de voluntaris que treballen sense cobrar res o jugant-se sovint la pròpia vida. Centenars de veïns que ajuden als demes a fer la compra o a qualsevol altra necessitat quotidiana. Milions de dones que cuiden dels seus, dels fills, dels marits dels pares.
Aquesta humanitat és la nostra esperança, la única, de que el 2006 pugui valdre la pena, de que un any o un altre visquem en un Món just, solidari, equilibrat, fraternal, democràtic i respectuós amb la Natura.
Bon Any 2006