A continuació teniu el text sencer de la meva intervenció, en nom del grup municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament del Masnou davant d'una mociò del PP referent a la discriminació i eliminació del catsellà com a idioma a Catalunya per part del govern tripartit a la Generalitat:
Respecte de la Moción del Partido Popular Segurament ens trobem al davant d'una moción redactada fora de Catalunya i que, aquests dies, en que el PP ens té acostumats a bajanada politíca rere bajanada, deuen estar fent córrer entre els ajuntaments de l'Estat. La idea no és, de cap manera, ni defensar drets ni denunciar incompliments constitucionals. Tant una com altra acció és fa al davant dels tribunals. Si no s'utilitza la via jurídica davant d'una pretesa conculcació de drets es, simplement, perquè la suposada conculcació no existeix. I també perquè, com hem dit, no tenen la més mínima pretensió de defensar amb eficàcia els mateixos sinó de crear un “casus belli” contra Catalunya i, de pas, contra el tripartit que governa la Generalitat en aquest període. Analitzem, però, el text, per argumentar el que hem exposat fins aquí. El primer paràgraf diu que “en alguna Comunidad Autonoma, como es el caso de Cataluña, se esta produciendo la violacion sistemàtica de lo dispuesto en el articulo 3 de la Constitución”. Article que diu que: 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat.Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de especial respecte i protecció
Es evident que a Catalunya no és viola aquest article, doncs la llengua castellana és oficial i tots els infants catalans la coneixen. El que passa és que també s'apliquen els punts 2 i 3 d'aquest article que, per cert, la “moción” oblida completament. A Catalunya la llengua pròpia de l'administració és el català, com queda recollit en l'Estatut actual i d'acord amb aquest punt 2 de la Constitució.El català i el castellà, tenen doncs, a casa nostra, les dues, caràcter de llengües oficials. La següent frase no té desperdici, arriben a afirmar: “Desde diciembre de 2003, el gobierno tripartito ha adoptado una variada serie de medidas para apartar definitivament a la lengua castellana, primero de la vida pública catalana, y ahora también de diversos ámbitos de la vida privada.” Es un paràgraf esplèndid. Els historiadors del futur tindran una mostra perfecte d'intoxicació de la opinió pública, de deformació de la realitat, de demagògia. La sorpresa augmenta quan, la “moción” cita com a exemples d'aquesta situació els següents:
Una circular del Departament d'Ensenyament, delegació de Tarragona, recordant a les direccions de els escoles que s'han de dirigir en català als alumnes, pares i en les comunicacions oficials. Doncs clar, perquè el català és llengua oficial a Catalunya. I, com aquesta acció del tripartit, s'han vingut realitzant moltes, amb el mateix text i amb el mateix sentit al llarg dels anys de govern de CiU. I, en cap cas s'ha denunciat als tribunals ni ho han declarat inconstitucional, ni suposa cap manca de dret d'ús del castellà per a qui ho vulgui fer. Per cert tots els intents de declarar inconstitucional la Llei de normalització lingüística han fracassat. De fet el Tribunal Constitucional ha reiterat la constitucionalitat de la norma, això si, fent algunes precisions i correccions. Veure, per exemple, la sentència de no constitucionalitat sobre dos articles, que afectaven precisament a l'àmbit educatiu, de la Llei de normalització lingüística del Tribunal Constitucional de 23 de desembre del 1994. La segona és refereix a la creació de les oficines de garantia linguistica Aquestes oficines tenen com a missió l'aplicació a Catalunya de la normativa lingüística de l'Estat i de la normativa autonòmica, tant en la seva vessant d'ajudar al seu compliment, com en la de tractar els incompliments. Les seves funcions són: Atenem les persones que volen formular consultes, queixes o denúncies a l'entorn del dret de viure en català, i en aranès a la Vall d'Aran. Tramitem les queixes i denúncies perquè els organismes competents facin una inspecció i, si cal, imposin una sanció. Oferim assessorament i recursos a les empreses o entitats objecte de queixa o de denúncia per facilitar-los l'ús del català. Oferim assessorament jurídic especialitzat. A partir dels casos atesos, fem propostes d'actuacions per afavorir l'ús del català en els àmbits que generen més queixes o consultes. Entre les normatives a tractar estan les següents: Llei 1/1998 de 7 de gener de politíca lingüística Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim juridíc de les administracions públiques i del procediment administratiu comú Ordre 35/1987 de 17 de juny per la qual es regula l'ús de les llengües oficials de els comunitats autonómes a l'administració militar Decret 204/1998 de 30 de juliol sobre l'ús de la llengua catalana als documents notarials Llei orgànica del poder judicial (6/1985) i les seves modificacions de 1994 i 2003 Decret 15/2003 de 8 de gener pel qual es regula el règim jurídic transitori de els televisions locals per ones terrestres Decret 269/1998 de 21 d'octubre de règim juridíc de les concessions per a la prestació del servei de radiodifusió sonora en ones mètriques Decret 208/1998, de 30 de juliol, pel qual es regula l'acreditació de la correcció lingüística de noms i cognoms reial Decret 1784/1996 pel qual s'aprova el Reglament del registre mercantil Decret legislatiu 2/2003 de 28 d0'abril pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya Llei 16/1991 de 10 de juliol de les policies locals Llei 1/2003 de 19 de febrer d'Universitats de Catalunya Decret 244/1991 de 28 d'octubre sobre el coneixement de les dues llengües oficials per a la provisió de llocs de treball docents dels centres públics d'ensenyament no universitari de Catalunya Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, adoptada com a conveni pel Consell de Ministres del Consell d'Europa el 25 de juny de 1992 Llei orgànica 4/1979 de 18 de desembre de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
En total és tracta de 92 normes de diferent rang que afecten a temes relacionats amb l'ús de les llengües oficials de Catalunya i que son plenament vigents. Cap d'aquestes normatives, l'aplicació de les quals és competència de les oficines de garantia lingüística es inconstitucional. Ni en un article ni en cap. Son, repetim, normes amb plena vigència jurídica i que han passat els controls legals d'inconstitucionalitat. Moltes d'elles, a més, no són actuacions del tripartit, sinó que corresponen a iniciatives dels governs anteriors de la Generalitat, de governs de president Jordi Pujol i de CiU. Per cert en els darrers 8 anys amb suport parlamentari del grup del PP.
Els despropòsits del text de la moció continuen quan en el paràgraf següent la “moción” afirma que tot això, suposem que, a més d'anar contra l'article 3er. De la Constitució, també va contra el seu article 14, que diu:
Els espanyols són iguals davant de la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixença, raça,sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Aquest article no diu ni paraula sobre el tema lingüístic, despatxat, des del punt de vista constitucional a l'article 3er. Abans citat. A més, insistim, si alguna persona es discriminada per raons d'idioma i, a més es vulnera l'article 3er. Que, recordem, reconeix l'oficialitat a Catalunya de els dues llengües, pot optar per la via judicial, cosa que no és produeix, simplement, perquè no hi ha cap motiu. Com es veu, a més, en cap cas ni una sola línia de l'argumentació de la “moción” defensa la tesis que si exposa de que a Catalunya es vol apartar el castellà de la vida privada dels seus ciutadans. El redactor de la “moción”, faria poc que hauria llegit textos com “Un Món millor” de Huxley. Cal recordar que el govern català, i, de moment per sort, cap govern, té la possibilitat d'interferir en allò que fan els seus ciutadans i ciutadanes en privat. A més, no cal espantar-se ja que el sr. Aznar, ex-president del govern espanyol pel PP va afirmar que ell parlava català en la intimitat. La “moción”, continua amb les propostes d'acord. Respecte del primer punt, res a dir, l´ús de qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya esta protegit per la normativa vigent i no representa cap element de conflicte en la societat catalana actual. Arribem, però al següent element en la qual se'ns demana que mostrem “total soldaridad con todos los ciudadanos cuyo derecho a expresarse en castellano está siendo notablemente mermado por el Gobierno tripartito que dirige la Generalidad de Cataluña”. No sols és inacceptable sinó una falsedat oportunista. En primer lloc perquè, com hem dit, no existeix conflictivitat lingüística a Catalunya. Tema recorrent des de la dreta que intenta rememorar l'èxit de Lerroux en els anys 30, al utilitzar un element identitari per tal d'amagar el debat sobre els veritables problemes, les diferències socials i les seves causes. Intents que foren repetits en diverses ocasions al llarg del període de restauració monàrquica actua. Recordem, per exemple l'intent d'implantació del Partido andalucista els anys 80. En tots els casos anteriors aquestes maniobres oportunistes fracassaren perquè no existia una base real de confrontació identetari fonamentada en l'ús de la llengua que dones possibilitat de muntar una operació politíca. El propi Josep Piqué ha afirmat recentment:
los ciudadanos resuelven estas cosas de manera absolutamente civilizada y natural. Sin contraponer lenguas y, por supuesto, sentimientos íntimos. (web PP)
Cal recordar, a més, les enquestes sobre el grau de coneixement del català, la darrera del 2001 (font:IDESCAT):
Població de
El sap
El sap
El sap
2 anys i més L'entén % parlar % llegir % escriure %
De 2 a 14 anys 745 708 95,08 547 73,41 486 65,22 404 54,19 De 15 a 29 anys 1.381 1.328 96,17 1.217 88,12 1.225 88,70 1.109 80,36 De 30 a 44 anys 1.503 1.434 95,35 1.183 78,71 1.222 81,30 818 54,39 De 45 a 59 anys 1.190 1.137 95,59 823 69,19 849 71,33 402 33,79 De 60 a 74 anys 907 836 92,09 551 60,71 542 59,74 221 24,33 De 75 a 84 anys 374 332 88,62 235 62,84 224 59,88 107 28,49 De 85 anys i més 115 98 85,39 72 62,24 65 56,36 29 25,14 Total 6.215 5.872 94,48 4.628 74,46 4.612 74,21 3.0
Parlar de conflicte lingüístic avui a Catalunya es, doncs, estar en contra de la percepció del propi President del PPC i, a més, desconeixèr les dades estadístiques que fixen la comprensió del català en un 94,48% de la població.
Es, a més, fora de tota mida, imputar a l'actual govern de Catalunya intencions discriminatòries per raó de llengua. Això sona, més bé, als reiterats intents que veiem en la vida politíca catalana d'aprofitar l'aliança entre PSC i ERC per intentar prendre base electoral immigratòria al primer d'aquests partits. I aquesta no és una operació baladi. El PSC obté uns resultats electorals molt bons en zones provinents de les migracions inter-estatals dels anys 60-70 i d'àmbit lingüístic matern castellà és així, que una operació politíca d'aquests tipus ha estat llençada recentment amb el nom de “Ciutadans de Catalunya” amb el ferm propòsit de restar base electoral al PSC de forma pública i notòria. En tot cas sembla que el PP s'apunti amb “mociones” com la present a disputar aquest espai electoral, no en interès ni defensa de drets col·lectius ni dels ciutadans i ciutadanes en particular, sinó, per una operació de caire oportunista i de restar força als adversaris politícs, especialment el PSC, enfrontant les persones per raons lingüístiques. Absolutament fora de tota mida també és la 3a. Proposta de la “moción”, aquella que diu:
“El Ayto. Del Masnou manifiesta su rechazo rotundo a la politíca de discriminación, puesta en marcha por las formaciones politícas que gobiernan la Generalidad de Cataluña, hacia todas las personas que emplean la lengua castellana de forma habitual en la citada Comunidad Autonoma”.
Bé, que hem de dir. La nostra formació no ha protagonitzat mai cap acció de discriminació no positiva ni en temes de llengua ni en temes de genere ni en temes de cap altra tipus. Insistim en que els autors de la “moción” no s'han assabentat que el reglament juridíc vigent parlar de cooficialitat de les dues llengües i no, de situacions afortunadament ja passades, de imposició, “manu militari” d'una llengua. Aquí no volem esplaiar-nos en explicar que és una situació veritable de discriminació, en termes històrics i científics, però si cal recordar que fou en la llarga nit del franquisme, el període arquetip d'imposició i discriminació, en el qual podies rebre maltractes o, inclús detencions arbitraries, pel simple fet de parlar el propi idioma, no ja amb d'altres persones, sinó inclús amb la teva pròpia família o els teus companys d'escola. Ens remetem en tot cas a l'estudi realitzat per en Josep Benet, titulat “Catalunya sota el règim franquista”, o a la més recent recopilació històrica, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya “El Franquisme a Catalunya”. Actuacions que, recollint els fonaments de l'ordre de 18 de maig del 1938, es fonamenten en la consideració que l'ús d'un altra llengua diferent del castellà “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”. Es aquesta concepció politíca, la de l'uniformisme i de la Unitat de la pàtria espanyola la que es defensa amb “mociones” com la present. De cap manera avui a Catalunya hi ha una actuació sistemàtica de discriminació lingüística. De cap manera, avui a Catalunya hi ha un pla del tripartit que persegueixi la discriminació lingüística. Avui a Catalunya resta pendent la normalització lingüística del català. Es a dir, el retorn a una normalitat d'ús perdut per les imposicions derivades de l'aixecament militar i parafeixista del General Franco. I aquesta normalitat és plenament constitucional i estatutària, doncs, repetim en tot l'ordenament jurídic és reconeix la oficialitat de les dues llengües. Normalitat que afecta moltes àrees d'actuació, des de la retolació dels centres comercials i les botigues, l'etiquetatge dels productes comercials, les versions en català de les pelicules o la possibilitat de dirigir-se en català a tots els àmbits de l'administració, sigui aquesta quina sigui. Això significa la cooficialitat, la plena igualtat dels dos idiomes. Respecte a la demanda de que es respecti la Constitució cap comentari, excepte el de que cal exigir, en tot cas el compliment de tots els seus punts amb el mateix vigor, sense interpretacions i sense demanar uns si i d'altres no.
Entre els articles clàssics que es citen de la Constitució espanyola que tenen un grau d'incertesa en el seu compliment trobem dos molt clars:
Article 35 1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per a satisfer les seues necessitats i les de la seua família sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe Article 47 Tots els espanyols tenen dret a un habitatge adequat Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu este dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per a impedir l’especulació. No hem sentit al PP demanar el seu compliment integre i literal ni tant sols al llarg dels seus anys de govern.
Pitjor encara és l'apropiació que es fa de la Constitució Espanyola per una formació politíca que, en molts casos, és hereva o esta integrada per persones que en votaren en contra o feren campanya en aquest sentit. Recordem aquí els textos de José Mª Aznar al diari “La Nueva Rioja” on defensava l'oposició a la Constitució espanyola l'any 79. D'aquella època és aquesta perla neofranquista:
"Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los Ayuntamientos recientemente constituidos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valenciá". Y no hemos hecho más que empezar. Se dedican a borrar la historia." (La Nueva Rioja. 9.5.1979)
Constitució, doncs, que en paraules d'Aznar tenia menys mèrit que Franco o José Antonio a tenir carrers dedicats i que avui ell ha ajudat, i continua amb les seves declaracions, a coronar com una mena de “deus ex-machina”, de document perfecte sense cap possibilitat de canvi i que té una vida pròpia i independent de la voluntat dels espanyols.
Respecte de la darrera petició no creiem que calgui doncs l'ordenament juridíc garanteix plenament els drets lingüístics.
Estem, doncs davant d'una “moción” de caràcter politíc que no reflecteix, en absolut la realitat catalana. No perquè aquesta sigui perfecte. No perquè no hi manquin conflictes. La societat catalana és una societat viva, formada per poc menys de 7 milions de persones amb tota la riquesa, diversitat i conflictivitats d'interessos i parers que això significa. Però Catalunya no es una dictadura. No és ni una dictadura politíca ni una dictadura lingüística. La “moción” té més a veure amb una concepció unitària i excloent d'Espanya, una Espanya en la qual no caben les diferències ni les opinions, una Espanya de la uniformitat, de la Unitat. Una Espanya, en la qual els partits titllats de minoritaris o nacionalistes siguin esborrats del Parlament, no en virtut de la democràcia, un home o una dona igual a un vot, sinó en virtut d'impedir la diversitat. I s'insereix també en aquesta campanya virulenta que ha posat en marxa el PP amb la única finalitat de recuperar el govern de l'Estat i amb total indiferència de les conseqüències de la seva estratègia. Conseqüències com la de les declaracions del General Mena. Campanya que no repara en argumentar en base a bajanades i salvatjades polítiques. La darrera, molt recent del sr. Astarloa a la Mesa del Congreso de los Diputados:
“no puede seguir pasando que se tenga la impresión de que todo esto se produce porque existe un proyecto político que conecta con lo que está siendo la petición del terror, que es cambiar armas por naciones”
Davant de barbaritats d'aquest tipus, i d'altres que han fet amb anterioritat, en les quals fan apareixèr el terrorisme d'ETA i les reivindicacions de les nacionalitats històriques, especialment Catalunya i la proposta d'Estatut, com elements coincidents. Seria el mateix que jo ara digués que la estratègia, les posicions i el pensament del PP és coincident amb el que representava el franquisme, en tota la seva extensió, inclosa la rebel·lió militar i la repressió subsegüent. Cal recuperar la argumentació rigorosa, lliure i diversa, però rigorosa, en politíca no val tot, i la exageració i l'oportunisme acaben pagant-se. Per tot això el grup municipal d'ICV-EUIA ha votat NO a aquesta proposta.
