Franco, el dictador

Demà dia 20 de novembre fara 30 anys que el dictador Franco morí desprès d'una agonia que fou allargada inutilment.
Aquest deccès possà fi a la dictadura personal més llarga de la història d'Espanya, si exceptuem alguns monarques, Austies o Borbons, i teneint en compte les diferències entre les époques históriques.
També possa fi a un perìode extraordinariament dur que s'inicia amb l'aixecament militar de l'exercit contra la legalitat republicana, auspiciat per amplis sectors de la dreta espanyola que no acceptà el resultat electoral de febrer del 1936 que dona el triomf democràtic a les esquerres.
Tot aixó ens dona la oportunitat de dir algunes coses al respecte:

• L'aixecament militar del 18 de juliol del 1936, fou una revolta contra la voluntat popular. Així, feia pocs mesos, el febrer, que el poble s'havia expressat a les urnes i havia donat la majoria a les esquerers. Cal recordar això, perquè sovint s'oblida aquest "petit" detall: foren els perdedors a les urnes els que imposaren la seva voluntagt per els armes recolzats en l'exercit. Tot anàlisi seriòs sobre el fenomen del franquisme ha de partir d'aquesta premisa.
  
• En aquest sentit quan es reivindica la memòria popular, i el reconeixemnt de l'esforç dels republicans, es reivindica la defensa decidida de els llibertats i de la democràcia. Això no amaga, i no ho vull fer, que la trajectòria republicana no tingui claroscurs, i que els defensors de la República no tinguessin idees molt diferents de la democràcia i del futur del pais.
• En segon lloc cal recordar que la repressió fou desproporcionada i sagnant. Als morts per afusellament, sovint pel simple fet de pertanyer a alguna organització popular, s'afegiren episodis incotestables de crueltat i violència contra tots aquells i aquelles que tenien o tenim idees diferents a les de la dictadura franquista:

1. L'afusellament de les 13 roses, joves militants comunistes de Madrid pel fet de reorganitzar les Joventuts Comunistes i que no havien participat ni en la Guerra Civil ni en cap acció violenta
2. La llargada de les penes de mort en el temps que arriben fins a l'ajusticiament de Puig Antich i d'altres, pràcticament a les acaballes de la vida del dictador. Ja no es la bogeria de l'enfrontament de la guerra fraticida, es la voluntat d'anorrear tota oposició amb la mort, pràcticament 40 anys desprès del conflicte.
3. La sort dels republicans espanyols atrapats per l'exercit nazi que pregunta reiteradament al govern franquista que havia de fer i trobar una sola resposta: son rojos apatridas. Això facilita la mort per extermini a camps com els de Mathausen i Ravensbruck. I cal recordar que foren milers els catalans i les catalanes que desapareixeren en aquests camps.
   

• En tercer lloc, per a Catalunya fou una desgracia nacional. Al llarg de molts anys el nostre idioma fou perseguit de forma terrible i constant, esbotrrat de la pràctica administrativa oficial, de l'ensenyament de qualsevol esfera pública. Reservat únicament a l'àmbit familiar, i tolerat lleugerament dins de l'editorial.
• La dictadura franquista fou, en gran part, una dictadura catolica. Es cert que a partir dels anys 60, i de forma lenta però constant, una part cada cop més important del clergat prenguè l'opció popular, fins al punt que alguna jerarquia s'enfronta, això si amb timidesa, al dictador i els acólits. Però no podem oblidar que Franco entrava ales esglesies sota pal.li, que la rebelió militar era una Croada i que els bisbes no digueren absoltumanet re contra això. Cap conferència episcopal cridà a fer una amnifestació contra aixó. Per cert la religió era assignatura obligatòria a totes les escoles, com ho era anar a missa els diumenges, i les aules eren presidides per fotos de FRanco i crucifixes. Tampoc la jerarquia eclesiastica protestà.
  
• Els 40 anys de franquisme ocupen una de les pàgines més negres per a les llibertats públiques i personals. Amb un ambient asfixiant, amb el qual l'exercici intelectual lliure equivalia a l'emigració o l'ostracisme. Un pais dominat per personatges com Milla Astray que fou capaç de llençar aquell terrible : "Muerte a la inteligencia", produi només, esplendorosos fenomens de resistència cultural, això si, perseguits , vigilats i sovint repressaliats.

Avui, 30 anys desprès de poder inciiar una étapa de normalització de la convicència entre germans, de tolerància, de llibertat, d'exercici de la democràcia i de la defensa dels ideals propis i col.lectius.
Avui, hi ha personatges i grups que posen en entredit el model de les llibertats. D'una banda una jerarquia catolica que no para d'incitar les masses contra decisions democràtiques per tal d'impossar la seva vissió al conjunt de la societat. Segurament anyoren époques de dictadors pal.liats en que s'obligava a l'assignatura de religió, l'adulteri era delicte i altres perles de llibertat personal i democràtica. Una jerarquia que no aixeca un dit per parar la utilització de la seva emissora com un instrument de confrontació i de guerra.
Peró també sectors politics identificats amb el Partit Popular, hereus del franquisme en algunes ocasions, per veure aixó cal observar els cognoms*, que inicia una croada contra l'Estatut, no dins de la normalitat democràtica de la confrontació d'idees, sino des de la trinxera de la intolerància i la no acceptació de les idees de l'altre.
Hem de garantir que mai més es produeixi una guerra entre germans, però ho hem de fer de la única forma possible, amb la defensa absoltua de les llibertats.
Per això cal recordar, cal fer memòria, cal reivindicar l'exemple de les homes i les dones republicans

* Aznar mateix és fill d'un jerarca de l'antic régim.