Sàhara, la traició
Dintre de pocs dies, el proper 14 de novembre, és conmemoraràn els 30 anys de la signatura dels anomenats acords tripartits de Madrid, mitjançant els quals Espanya cedia la seva colònia del Sàhara Occidental a Mauritània i el Marroc, en contra de les disposicions de les Nacions Unides i de la opinió del tribunal internacional de La Haya.
En efecte, pocs dies abans, una comissió internacional de les Nacions Unides, desplaçada al territori per ratificar la voluntat dels seus habitants, arrivaba a la conclussió que la majòria dels saharuís eren partidaris de la independència i del FPOLISARIO.
Feia poc, per altra banda, que el Tribunal Internacional de La Haia, decalarava que el territori del Sàhara Occidental no tenia cap vincle històric demostrable amb Mauritània i el Marroc i recomanava la realització d'un referendúm d'autodeterminació per verficiar la voluntat de la població.
Referendúm que figura en resolucions de les Nacions Unides, a partir dels anys 70, com a imperatiu per la descolinització del Sàhara Occidental, avui la darrera colònia en terra africana.
A pesar de tots aquests antecedents, i de els declaracions reiterades dels governants espanyols de defensar el territori i realitzar el referendúm, com en el cas del princep Joan Carles, llavors cap d'estat per enfermetat del dictador Franco, qui declarà al Casino Militar de l'Aaiún el 4 de novembre d'aquell fatidíc 1975:
"España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz... Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharaui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen ".
D'altra banda el poble sahrauí confiava en el govern espanyol i en les mostres que havia donat d'acceptar una solució negociada i dins dels mandats de les Nacions Unides a la finalització de la colonització. De fet el FPOLISARIO fou tolerat l'any 1975 a la colònia, aquest declara un alto al foc respecte de les tropes espanyoles i les negociacions i contactes eren diaris.
Avui fa 30 anys, però, que generacions de sahrauis viuen condemnats a la inanició i l'exili enmig del dessert del Sàhara, lluny del seu territori, de les seves cases, mentre bona part de les seves familiespateixen la repressió i els abusos de la ocupació militar marroquina.
Fa 30 anys que tots nosaltres, aquells que tenim DNI espanyol som culpables.
Som culpables de l'exili de més del 60% de la població sahrauí que hi havia a la colònia en el moment de labandonament de l'exercit espanyol i de l'entrada de les tropes marroquines.
Som culpables dels bombardejos amb napalm de la població civil que fugia davant de l'invassor.
Som culpables dels morts i ferits de l'exercit sahrauí en defensa de la seva terra, de les seves cases, de la seva supervivència com a poble.
Som culpables dels centenars de nens i nenes morts de fam i per manca de material sanitari els primers anys d'exili.
Som culpables de la malnutrició, de les dificultats de tota mena, de la manca de perspectiva de les generacions condemnades a viure en camps de refugiats a l'exili.
Som culpables de la tristor dels anciants que veuen acostar-se el moment de morir lluny de les seves cases.
Som culpables de la separació durant molts anys de families senceres, separades per la guerra.
Som culpables de la construcció d'un mur de la vergonya de prop de 2.500 Kms. que posa portes enmig del dessert.
Som culpables dels centenars de detinguts, de desapareguts, d'empressonats, d'assasinats per les tropes d'ocupació.
Som culpables de la intifada dels territoris ocupats, de la seva repressió, del seu primer mort.
Fotografia de Lembarki Hamdi, mort a caussa de les pallises de la policia marroquina a la ciutat ocupada de l'AaiúnSom culpables perque cap govern espanyol ha fet l'únic que podria acabar amb la nostra culpabilitat col.lectiva: RECONEIXÈR EL DRET INALIENABLE DEL POBLE SAHRAUÍ A UN REFERENDÚM JUST D'AUTODETERMINACIÓ.
Mentre el nostre govern no recoineix-hi aquest dret i obligui a la Comunitat Internacional a fer efectives les resolucions de les Nacions Unides i les opinions i decisions de tots els juristes internacionals, sobre la obligatorietat de realitzar un referendúm d'autodeterminació per verificar la voluntat del poble sahrauí, tots nosaltres som culpables.
posted by Xavier Serra @ 3:04 PM
2 comments
2 Comments:
Your blog is outstanding! Here's what a lot of people are searching for: scommesse calcio . More than scommesse calcio
Interessant article:
Les dues dimensions de l’Estatut
Pràcticament tot a la política catalana cal que sigui avaluat des de dos punts de vista: des de la dimensió de l’autogovern i des de la dimensió del model politicoeconòmic. Aquesta duplicitat és font d’algunes de les complexitats de la nostra política. Explica, per exemple, que tinguem cinc partits en el Parlament.
El Projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya és part de la política catalana, per tant, és avaluable des d’aquestes dues dimensions. Tots ho hem de fer i, pel que fa a mi, em permeto fer-ho en aquest article.
En la dimensió de l’autogovern la proposta és excel·lent. És molt notable, molt satisfactori i molt reconfortant que 120 diputats del Parlament de Catalunya sobre 135 s’hagin posat d’acord per reivindicar un nivell alt d’autogovern.
Pel que fa a la dimensió politicoeconòmica, permeteu-me manifestar-me amb una certa rotunditat: el Títol I de drets, deures i principis rectors em deixa a mi, i penso que a molta altra gent que no és sospitosa de tebiesa en el tema de l’autogovern, en una posició molt incòmoda. Aquest títol és, principalment, l’obra d’un partit minoritari que no ha pogut deixar passar l’oportunitat de “col·locar” molts elements del seu programa dintre del marc de convivència de tots plegats, sabent prou bé que per a molts –jo mateix– els aspectes favorables en l’àmbit de l’autogovern ens farien defensar aferrissadament el paquet sencer.
En aquest Títol, d’un detallisme impropi (m’ha tranquil·litzat saber, per exemple, que a Catalunya estem a favor de la disminució dels accidents de trànsit), es recullen multitud de drets, però, si no m’he equivocat comptant, només tres deures. La paraula “cohesió” apareix sis vegades, la paraula “llibertat” només una. Les organitzacions socials són a tot arreu, l’empresa no surt pràcticament mai i quan apareix és amb reticències. Quan a l’article 45.5 es diu que “la Generalitat protegirà especialment l’economia productiva”, un es pregunta: qui decidirà què és productiu i què no ho és?
La societat que es dibuixa en aquest títol es una societat corporativitzada. Per exemple, l’article 28.2 afirma que “els consumidors i usuaris tenen dret a participar, directament o per mitjà dels seus representants, a les administracions públiques de Catalunya”. És que establirem organitzacions oficials de consumidors?
Ara correspon lluitar per l’Estatut. Fem-ho sense reserves. No serà fàcil. Una vegada tinguem l’Estatut aprovat i vigent, el que vingui després dependrà, en gran mesura, de la multitud de lleis futures habilitades per aquest Títol I. Convé a Catalunya que aquestes lleis siguin assenyades. Em temo que el resultat final serà molt diferent si el Govern que desenvolupa l’Estatut inclou els inspiradors d’aquest Títol o és, en canvi, un Govern d’esperit més moderat. És evident que l’Estatut mateix fa molt desitjable, com a factor de compensació i d’equilibri, que prevalgui la segona opció.
Andreu Mas Colell, catedràtic d'economia a la UPF
revista EL TEMPS núm 1115
www.eltemps.net
Publica un comentari
<< Home