Des del Masnou

Les dictadures. Una mirada a les espatlles de Pinochet

2006-12-14T15:09:00.000Z

La mort aquests dies del dictador xilè Augusto Pinochet, ha provocat una munió d'articles sobre la seva figura i sobre la situació xilena.
També sobre el fet de que la seva mort el lliurarà d'haver de fer front als centenars de causses judicials que té pendents davant de la justicia xilena.
Jo, però, voldria parlar de tres qüestions laterals, a la esquena de la nefasta figura del dictador.
En primer lloc sobre el caràcter inhumà de les dictadures. Totes elles neguen la majoria d'edat als habitants del territori sobre el qual s'instalen. I això equival a negar la capacitat per a dirigir la pròpia autonomia, per pensar per si mateix. Es negar, també, els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans, que, per contra de l'animalada que deia un reprsentant de la patronal dels propietaris d'habitatges de Catalunya (Que el primer dret humà es el dret a la propietat, diu : "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat".
Lluny de les declaracions rinbombants i escolastics cal afirmar de nou que qualsevol construcció d'una societat en la qual valgui la pena viure, es, per força una societat democràtica, construida per lliures i iguals. Per això la dictadura, per més benintencionada quie sigui, i per moltes explicacions històriques que justifiquen el seu naixement, no porta mai a una societat més lliure.
Es cert que els drets de les persones s'assenten també, damunt de tenir les necessitats bàsiques cobertes. El dret a menjar, estudiar o tenir atenció sanitària, es imprescindible també en aquesta societat de lliures i iguals. Però, es tan imprescindible com el respecte a la llibertat individual i col.lectiva de pensament.
En un altre ordre de coses, els dictadors sempre tenen al seu voltant una camarilla de llepaculs que no ès sino la punta d'un iceberg molt mès inquietant. Pinochet es recolzà en bona part de la burgesia xilena, dels empresaris i de politics liberals i benpensants per possar en marxa la seva dictadura. Les dictadures sempre s'associen a sectors influents de la seva societat.
Al mateix temps, la dictadura de Pinochet no s'entendria sense l'acció exogena. Es a dir, sense la intervenció de la potencia americana. Ja es ben conegut, que fou el govern americà l'impulsor del cop d'estat, del qual, Pinochet fou un simple executor.
No veure la relació entre la figura del dictador i les seves bases reals, es no entendre com i perqué es generen les dictadures.
En tercer lloc el tema porta a primer pla la qüestió de la memòria histórica, i la bonança o no de tenir-ne, en un moment, a més, coincident amb la trremula proposta socialista a Madrid.
Si la memòria ofen, voldrà dir, que les motivacions, les causses o els sectors que propiciaren els aconteixements estan vius i ben vius. Perqué l'exercici de la memòria es un deure devant de tots i totes aquells que donaren la aseva vida per la idea de la llibertat. Aqui, a Xile, ia tot el planeta. I perqué la memòria es l'únic antidot, i encara i aixi molt feble, davant de la possibilitat de tornar a repetir les barbaritats que, la humanitat, ha fet al llarg de la seva trajectoria a la Terra.
La fotografia del President de Xile i democràta Salvador Allende, es per que en nego a penjar i a veure més la cara nefanda d'un dictador sanguinari com en Pinochet.

La Educació i l'esquerra. Una relació històrica

2006-11-24T18:30:00.000Z

Una de les característiques que defineixen un govern d'esquerres i que, tradicionalment el diferencien dels governs conservadors, es el desplegament de politíques socials avançades i que persegueixen la igualtat d'oportunitats.
Així, ho veiem amb la Generalitat republicana, encara i el poc temps de govern i les enormes dificultats de la epoca.
D'una banda per la recessió económica iniciada arreu del mon l'any 1929, i que tingué com a episodi més conegut el crack borsari dels Estats Units (crack del 29 o de Wall Street), i que forçà a una situació laboral molt complicada i a una manca generalitzada de recursos económics per empendre politíques progressistes.
D'altra banda per les turbulències politíques d'alt nivell. La inestabilitat republicana fou deguda a la resistència de la dreta conservadora aqualsevol canvi i a la pressió de les masses populars per tenir accès de forma ràpida a uns mínims vitals negats al llarg de molts anys.
Finalment, perqué la situació del que avui anomenem serveis publics era desastrosa. Les imatges del viatge del rei Alfons XIII a Les Hurdes, o el documental posterior d'en Luis Buñuel, en serien una mostra d'una situació en la qual els poders públics no havien posat en marxa cap ni un servei per a la població.
La República tingué com una de les seves prioritats la de construir uns serveis públics moderns i adaptats a les neecssitats d'uns ciutadans i ciutadanes q ue constituen la base del nou régim.
Aixím en el camp escolar la inspiració de Giner de Los Rios i la residència d'Estudiants, marcà les directrius de la politica escolar.
Catalunya no restava fora d'un pessim panorama. Encara i que constituia una opunta de llança del desenvolupament económic d'Espanya, la industrial Catalunya no disposava d'uns bons serveis públics.
Nomnés el període de la Mancomunitat de Catalunya, restringida per les poques competencies i limitada pels recursos, havia supossat un cert esforç en aquest terreny. Aixi s'intrduiren els metodes d'ensenyament de Maria Montessori, es millora la Escola Industrial (creada el 1910) i l'escola del treball (1913).
A la mateixa época, Francesc ferrer i Guardia havia posat enmarxa l'Escola Moderna, inspirada en els ideals anarquistes i que li costa la vida.
La tasca de la Generalitat republicana, recolzada en l'ajuntament de Barcelona fou intensa.
D'una banda per la construcció d'edificis de gran importancia com les escoles del Mar i del bosc o el Dispensari central antituberculosi.
De l'altra per l'enorme quantitat d'intel.lectuals renovadors en tots els camps i que deixaren la seva emprempta en la educació, la sanitat, la arquitectura i d'altres camps.
El moviment de renovació pedagogica de la generalitat republicana, es encara avui un model a imitar. Amb l'aplicació de les mes modernes tecniques i les idees més avançades, a'aconsegui superar l'estret mirall de la formació religiosa tradicional centrada en les teòries de l'esglesia i allunyada de qualsevol visió cientifica i rigurosa.
Aquesta es la politica de les esquerres que volem posar en marxa des de la Generalitat. Una politica de renovació profunda i de millora dels serveis públics al servei, ara si, de tot un pais, no d'aquells que tenen recursos parlen angles i tenen habitatge dels papas, sinó d'un poble que té un 20% dels seus habitants en situació de dificultat económica i social.
Nomes la justicia social i la garantia del cobriment de les necessitats vitals mínimes garanteixen els principis d'igualtat d'oportunitats i permeten lluitar efectivament contra la exclusió social.
Nomes un pais que no tingui exclusió social és la nació catalana de tots els seus ciutadans.
Aquest es el repte

2006-11-12T12:50:00.000Z

Un nou govern d'esquerres

Catalunya tornara a tenir govern d'esquerres els propers quatre anys. Això és una molt bona noticia, tant per les expectatives que aquest fet ha de generar per si mateix, al permetre, per exemple, continuar amb el desenvolupament de les politíques socials iniciades en aquest passat mandat, com per que això també significa que la regressió anunciada per la candidatura d'en Mas no sera possible (carnet de punts, xecs-regal i altres invents liberals).

Catalunya es construeix amb idees, amb politiques concretes que afavoreixen o no a determinades capes socials, a determinats grups que actuen sobre el territori. Catalunya no es una entelequia pura a governar per uns èsser destinats a això. No, els catalans i les catalanes tenim necessitats i volem determinades solucions als problemes d'avui i a la construcció del nostre futur. No existeix un front nacionalista que, pel simple fet de ser-ho portarà totes les benaurances bibliques a la nostra terra.

La campanya electoral ha estat despiatada en aquest sentit. Quant alguns dels candidatas que amaguen el seu dretanisme sota el pot de les essencies nacionals han fet propostes, s'han acostat a les de la dreta més casposa d'Europa. Propossar i mantenir propostes com la del carnet per punts del bon immigrant , els xecs -regal, que desmunten l'estructura pública i afavoreixen les iniciatives privades, o els descomptes d'IRPF per aquells que parlin anglès, es portar els interessos dels poderosos a primer pla de la politica, amb tota la seva nuesa i claredat. O, es que, a la gran quantitat de catalans i catalanes que els hi es indispensable bons serveis sanitaris, educatius i socials publics els afavoireixen aquestes propostes?. En absolut, son propostes fetes a mida pels amiguets d'en Mas, pels que detecten el poder económic, no ja a Catalunya, sino en l'entorn del nostre pais.

La crida nacionalista s'ha convertit en bufonada politíca, quant la cupula convergent, amb Mas i Duran al deu davant, ha demanat a Papa PSOE que obliguès el PSC a pactar amb ells. En que quedem?, Defensem l'autonomia politica catalana? O, com es el cas, el que defensem son els interessos de grup, els interessos de classe?.

Es evident que aquest nou govern té un enorme repte, el de no fracassar. Però cal recordar aqui que els governs del sr. Pujol no s'han distingit per arranjar els problemes reals dels catalans i les catalanes, i que, els mass-media i els grups de pressió, com no podia èsser d'altra manera, estaven encantats. Recordem aqui el trasvasament de l'Ebre?, O el diferencial d'inversió publica en educació respecte, no ja a Europa, sino a d'altres autonomies de l'Estat? O, l'escandol de l'ajut a les escoles d'elit? I tantes i tantes coses....

Aquest pais necessita un repàs per l'esquerra. Aquest pais necessita recuperar la seva èsencia de nació solidària, lliure i progressista.
Alló que ens ha distinguit al llarg de la història.

Llarga vida al govern d'esquerres i molta sort

De nou en marxa

2006-09-27T08:23:00.000+01:00

Quant el bloc porta un any d'existència, tornem a possar-nos en marxa desprès d'un llarg parentesi motivat per l'absorció de la feina.
Espero poder mantenir una certa regularitat, d enou, com la que aconseguirem els primers mesos de funcionament del bloc

El PP i el Català

2006-01-22T15:48:00.000Z

A continuació teniu el text sencer de la meva intervenció, en nom del grup municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament del Masnou davant d'una mociò del PP referent a la discriminació i eliminació del catsellà com a idioma a Catalunya per part del govern tripartit a la Generalitat:

Respecte de la Moción del Partido Popular Segurament ens trobem al davant d'una moción redactada fora de Catalunya i que, aquests dies, en que el PP ens té acostumats a bajanada politíca rere bajanada, deuen estar fent córrer entre els ajuntaments de l'Estat. La idea no és, de cap manera, ni defensar drets ni denunciar incompliments constitucionals. Tant una com altra acció és fa al davant dels tribunals. Si no s'utilitza la via jurídica davant d'una pretesa conculcació de drets es, simplement, perquè la suposada conculcació no existeix. I també perquè, com hem dit, no tenen la més mínima pretensió de defensar amb eficàcia els mateixos sinó de crear un “casus belli” contra Catalunya i, de pas, contra el tripartit que governa la Generalitat en aquest període. Analitzem, però, el text, per argumentar el que hem exposat fins aquí. El primer paràgraf diu que “en alguna Comunidad Autonoma, como es el caso de Cataluña, se esta produciendo la violacion sistemàtica de lo dispuesto en el articulo 3 de la Constitución”. Article que diu que: 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat.Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de especial respecte i protecció
Es evident que a Catalunya no és viola aquest article, doncs la llengua castellana és oficial i tots els infants catalans la coneixen. El que passa és que també s'apliquen els punts 2 i 3 d'aquest article que, per cert, la “moción” oblida completament. A Catalunya la llengua pròpia de l'administració és el català, com queda recollit en l'Estatut actual i d'acord amb aquest punt 2 de la Constitució.El català i el castellà, tenen doncs, a casa nostra, les dues, caràcter de llengües oficials. La següent frase no té desperdici, arriben a afirmar: “Desde diciembre de 2003, el gobierno tripartito ha adoptado una variada serie de medidas para apartar definitivament a la lengua castellana, primero de la vida pública catalana, y ahora también de diversos ámbitos de la vida privada.” Es un paràgraf esplèndid. Els historiadors del futur tindran una mostra perfecte d'intoxicació de la opinió pública, de deformació de la realitat, de demagògia. La sorpresa augmenta quan, la “moción” cita com a exemples d'aquesta situació els següents:
Una circular del Departament d'Ensenyament, delegació de Tarragona, recordant a les direccions de els escoles que s'han de dirigir en català als alumnes, pares i en les comunicacions oficials. Doncs clar, perquè el català és llengua oficial a Catalunya. I, com aquesta acció del tripartit, s'han vingut realitzant moltes, amb el mateix text i amb el mateix sentit al llarg dels anys de govern de CiU. I, en cap cas s'ha denunciat als tribunals ni ho han declarat inconstitucional, ni suposa cap manca de dret d'ús del castellà per a qui ho vulgui fer. Per cert tots els intents de declarar inconstitucional la Llei de normalització lingüística han fracassat. De fet el Tribunal Constitucional ha reiterat la constitucionalitat de la norma, això si, fent algunes precisions i correccions. Veure, per exemple, la sentència de no constitucionalitat sobre dos articles, que afectaven precisament a l'àmbit educatiu, de la Llei de normalització lingüística del Tribunal Constitucional de 23 de desembre del 1994. La segona és refereix a la creació de les oficines de garantia linguistica Aquestes oficines tenen com a missió l'aplicació a Catalunya de la normativa lingüística de l'Estat i de la normativa autonòmica, tant en la seva vessant d'ajudar al seu compliment, com en la de tractar els incompliments. Les seves funcions són: Atenem les persones que volen formular consultes, queixes o denúncies a l'entorn del dret de viure en català, i en aranès a la Vall d'Aran. Tramitem les queixes i denúncies perquè els organismes competents facin una inspecció i, si cal, imposin una sanció. Oferim assessorament i recursos a les empreses o entitats objecte de queixa o de denúncia per facilitar-los l'ús del català. Oferim assessorament jurídic especialitzat. A partir dels casos atesos, fem propostes d'actuacions per afavorir l'ús del català en els àmbits que generen més queixes o consultes. Entre les normatives a tractar estan les següents: Llei 1/1998 de 7 de gener de politíca lingüística Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim juridíc de les administracions públiques i del procediment administratiu comú Ordre 35/1987 de 17 de juny per la qual es regula l'ús de les llengües oficials de els comunitats autonómes a l'administració militar Decret 204/1998 de 30 de juliol sobre l'ús de la llengua catalana als documents notarials Llei orgànica del poder judicial (6/1985) i les seves modificacions de 1994 i 2003 Decret 15/2003 de 8 de gener pel qual es regula el règim jurídic transitori de els televisions locals per ones terrestres Decret 269/1998 de 21 d'octubre de règim juridíc de les concessions per a la prestació del servei de radiodifusió sonora en ones mètriques Decret 208/1998, de 30 de juliol, pel qual es regula l'acreditació de la correcció lingüística de noms i cognoms reial Decret 1784/1996 pel qual s'aprova el Reglament del registre mercantil Decret legislatiu 2/2003 de 28 d0'abril pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya Llei 16/1991 de 10 de juliol de les policies locals Llei 1/2003 de 19 de febrer d'Universitats de Catalunya Decret 244/1991 de 28 d'octubre sobre el coneixement de les dues llengües oficials per a la provisió de llocs de treball docents dels centres públics d'ensenyament no universitari de Catalunya Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, adoptada com a conveni pel Consell de Ministres del Consell d'Europa el 25 de juny de 1992 Llei orgànica 4/1979 de 18 de desembre de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
En total és tracta de 92 normes de diferent rang que afecten a temes relacionats amb l'ús de les llengües oficials de Catalunya i que son plenament vigents. Cap d'aquestes normatives, l'aplicació de les quals és competència de les oficines de garantia lingüística es inconstitucional. Ni en un article ni en cap. Son, repetim, normes amb plena vigència jurídica i que han passat els controls legals d'inconstitucionalitat. Moltes d'elles, a més, no són actuacions del tripartit, sinó que corresponen a iniciatives dels governs anteriors de la Generalitat, de governs de president Jordi Pujol i de CiU. Per cert en els darrers 8 anys amb suport parlamentari del grup del PP.
Els despropòsits del text de la moció continuen quan en el paràgraf següent la “moción” afirma que tot això, suposem que, a més d'anar contra l'article 3er. De la Constitució, també va contra el seu article 14, que diu:
Els espanyols són iguals davant de la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixença, raça,sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Aquest article no diu ni paraula sobre el tema lingüístic, despatxat, des del punt de vista constitucional a l'article 3er. Abans citat. A més, insistim, si alguna persona es discriminada per raons d'idioma i, a més es vulnera l'article 3er. Que, recordem, reconeix l'oficialitat a Catalunya de els dues llengües, pot optar per la via judicial, cosa que no és produeix, simplement, perquè no hi ha cap motiu. Com es veu, a més, en cap cas ni una sola línia de l'argumentació de la “moción” defensa la tesis que si exposa de que a Catalunya es vol apartar el castellà de la vida privada dels seus ciutadans. El redactor de la “moción”, faria poc que hauria llegit textos com “Un Món millor” de Huxley. Cal recordar que el govern català, i, de moment per sort, cap govern, té la possibilitat d'interferir en allò que fan els seus ciutadans i ciutadanes en privat. A més, no cal espantar-se ja que el sr. Aznar, ex-president del govern espanyol pel PP va afirmar que ell parlava català en la intimitat. La “moción”, continua amb les propostes d'acord. Respecte del primer punt, res a dir, l´ús de qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya esta protegit per la normativa vigent i no representa cap element de conflicte en la societat catalana actual. Arribem, però al següent element en la qual se'ns demana que mostrem “total soldaridad con todos los ciudadanos cuyo derecho a expresarse en castellano está siendo notablemente mermado por el Gobierno tripartito que dirige la Generalidad de Cataluña”. No sols és inacceptable sinó una falsedat oportunista. En primer lloc perquè, com hem dit, no existeix conflictivitat lingüística a Catalunya. Tema recorrent des de la dreta que intenta rememorar l'èxit de Lerroux en els anys 30, al utilitzar un element identitari per tal d'amagar el debat sobre els veritables problemes, les diferències socials i les seves causes. Intents que foren repetits en diverses ocasions al llarg del període de restauració monàrquica actua. Recordem, per exemple l'intent d'implantació del Partido andalucista els anys 80. En tots els casos anteriors aquestes maniobres oportunistes fracassaren perquè no existia una base real de confrontació identetari fonamentada en l'ús de la llengua que dones possibilitat de muntar una operació politíca. El propi Josep Piqué ha afirmat recentment:
los ciudadanos resuelven estas cosas de manera absolutamente civilizada y natural. Sin contraponer lenguas y, por supuesto, sentimientos íntimos. (web PP)
Cal recordar, a més, les enquestes sobre el grau de coneixement del català, la darrera del 2001 (font:IDESCAT):

Població de
El sap
El sap
El sap

2 anys i més L'entén % parlar % llegir % escriure %

De 2 a 14 anys 745 708 95,08 547 73,41 486 65,22 404 54,19 De 15 a 29 anys 1.381 1.328 96,17 1.217 88,12 1.225 88,70 1.109 80,36 De 30 a 44 anys 1.503 1.434 95,35 1.183 78,71 1.222 81,30 818 54,39 De 45 a 59 anys 1.190 1.137 95,59 823 69,19 849 71,33 402 33,79 De 60 a 74 anys 907 836 92,09 551 60,71 542 59,74 221 24,33 De 75 a 84 anys 374 332 88,62 235 62,84 224 59,88 107 28,49 De 85 anys i més 115 98 85,39 72 62,24 65 56,36 29 25,14 Total 6.215 5.872 94,48 4.628 74,46 4.612 74,21 3.0

Parlar de conflicte lingüístic avui a Catalunya es, doncs, estar en contra de la percepció del propi President del PPC i, a més, desconeixèr les dades estadístiques que fixen la comprensió del català en un 94,48% de la població.
Es, a més, fora de tota mida, imputar a l'actual govern de Catalunya intencions discriminatòries per raó de llengua. Això sona, més bé, als reiterats intents que veiem en la vida politíca catalana d'aprofitar l'aliança entre PSC i ERC per intentar prendre base electoral immigratòria al primer d'aquests partits. I aquesta no és una operació baladi. El PSC obté uns resultats electorals molt bons en zones provinents de les migracions inter-estatals dels anys 60-70 i d'àmbit lingüístic matern castellà és així, que una operació politíca d'aquests tipus ha estat llençada recentment amb el nom de “Ciutadans de Catalunya” amb el ferm propòsit de restar base electoral al PSC de forma pública i notòria. En tot cas sembla que el PP s'apunti amb “mociones” com la present a disputar aquest espai electoral, no en interès ni defensa de drets col·lectius ni dels ciutadans i ciutadanes en particular, sinó, per una operació de caire oportunista i de restar força als adversaris politícs, especialment el PSC, enfrontant les persones per raons lingüístiques. Absolutament fora de tota mida també és la 3a. Proposta de la “moción”, aquella que diu:
“El Ayto. Del Masnou manifiesta su rechazo rotundo a la politíca de discriminación, puesta en marcha por las formaciones politícas que gobiernan la Generalidad de Cataluña, hacia todas las personas que emplean la lengua castellana de forma habitual en la citada Comunidad Autonoma”.
Bé, que hem de dir. La nostra formació no ha protagonitzat mai cap acció de discriminació no positiva ni en temes de llengua ni en temes de genere ni en temes de cap altra tipus. Insistim en que els autors de la “moción” no s'han assabentat que el reglament juridíc vigent parlar de cooficialitat de les dues llengües i no, de situacions afortunadament ja passades, de imposició, “manu militari” d'una llengua. Aquí no volem esplaiar-nos en explicar que és una situació veritable de discriminació, en termes històrics i científics, però si cal recordar que fou en la llarga nit del franquisme, el període arquetip d'imposició i discriminació, en el qual podies rebre maltractes o, inclús detencions arbitraries, pel simple fet de parlar el propi idioma, no ja amb d'altres persones, sinó inclús amb la teva pròpia família o els teus companys d'escola. Ens remetem en tot cas a l'estudi realitzat per en Josep Benet, titulat “Catalunya sota el règim franquista”, o a la més recent recopilació històrica, dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya “El Franquisme a Catalunya”. Actuacions que, recollint els fonaments de l'ordre de 18 de maig del 1938, es fonamenten en la consideració que l'ús d'un altra llengua diferent del castellà “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”. Es aquesta concepció politíca, la de l'uniformisme i de la Unitat de la pàtria espanyola la que es defensa amb “mociones” com la present. De cap manera avui a Catalunya hi ha una actuació sistemàtica de discriminació lingüística. De cap manera, avui a Catalunya hi ha un pla del tripartit que persegueixi la discriminació lingüística. Avui a Catalunya resta pendent la normalització lingüística del català. Es a dir, el retorn a una normalitat d'ús perdut per les imposicions derivades de l'aixecament militar i parafeixista del General Franco. I aquesta normalitat és plenament constitucional i estatutària, doncs, repetim en tot l'ordenament jurídic és reconeix la oficialitat de les dues llengües. Normalitat que afecta moltes àrees d'actuació, des de la retolació dels centres comercials i les botigues, l'etiquetatge dels productes comercials, les versions en català de les pelicules o la possibilitat de dirigir-se en català a tots els àmbits de l'administració, sigui aquesta quina sigui. Això significa la cooficialitat, la plena igualtat dels dos idiomes. Respecte a la demanda de que es respecti la Constitució cap comentari, excepte el de que cal exigir, en tot cas el compliment de tots els seus punts amb el mateix vigor, sense interpretacions i sense demanar uns si i d'altres no.
Entre els articles clàssics que es citen de la Constitució espanyola que tenen un grau d'incertesa en el seu compliment trobem dos molt clars:
Article 35 1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per a satisfer les seues necessitats i les de la seua família sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe Article 47 Tots els espanyols tenen dret a un habitatge adequat Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu este dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per a impedir l’especulació. No hem sentit al PP demanar el seu compliment integre i literal ni tant sols al llarg dels seus anys de govern.
Pitjor encara és l'apropiació que es fa de la Constitució Espanyola per una formació politíca que, en molts casos, és hereva o esta integrada per persones que en votaren en contra o feren campanya en aquest sentit. Recordem aquí els textos de José Mª Aznar al diari “La Nueva Rioja” on defensava l'oposició a la Constitució espanyola l'any 79. D'aquella època és aquesta perla neofranquista:
"Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los Ayuntamientos recientemente constituidos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valenciá". Y no hemos hecho más que empezar. Se dedican a borrar la historia." (La Nueva Rioja. 9.5.1979)
Constitució, doncs, que en paraules d'Aznar tenia menys mèrit que Franco o José Antonio a tenir carrers dedicats i que avui ell ha ajudat, i continua amb les seves declaracions, a coronar com una mena de “deus ex-machina”, de document perfecte sense cap possibilitat de canvi i que té una vida pròpia i independent de la voluntat dels espanyols.
Respecte de la darrera petició no creiem que calgui doncs l'ordenament juridíc garanteix plenament els drets lingüístics.
Estem, doncs davant d'una “moción” de caràcter politíc que no reflecteix, en absolut la realitat catalana. No perquè aquesta sigui perfecte. No perquè no hi manquin conflictes. La societat catalana és una societat viva, formada per poc menys de 7 milions de persones amb tota la riquesa, diversitat i conflictivitats d'interessos i parers que això significa. Però Catalunya no es una dictadura. No és ni una dictadura politíca ni una dictadura lingüística. La “moción” té més a veure amb una concepció unitària i excloent d'Espanya, una Espanya en la qual no caben les diferències ni les opinions, una Espanya de la uniformitat, de la Unitat. Una Espanya, en la qual els partits titllats de minoritaris o nacionalistes siguin esborrats del Parlament, no en virtut de la democràcia, un home o una dona igual a un vot, sinó en virtut d'impedir la diversitat. I s'insereix també en aquesta campanya virulenta que ha posat en marxa el PP amb la única finalitat de recuperar el govern de l'Estat i amb total indiferència de les conseqüències de la seva estratègia. Conseqüències com la de les declaracions del General Mena. Campanya que no repara en argumentar en base a bajanades i salvatjades polítiques. La darrera, molt recent del sr. Astarloa a la Mesa del Congreso de los Diputados:
“no puede seguir pasando que se tenga la impresión de que todo esto se produce porque existe un proyecto político que conecta con lo que está siendo la petición del terror, que es cambiar armas por naciones”
Davant de barbaritats d'aquest tipus, i d'altres que han fet amb anterioritat, en les quals fan apareixèr el terrorisme d'ETA i les reivindicacions de les nacionalitats històriques, especialment Catalunya i la proposta d'Estatut, com elements coincidents. Seria el mateix que jo ara digués que la estratègia, les posicions i el pensament del PP és coincident amb el que representava el franquisme, en tota la seva extensió, inclosa la rebel·lió militar i la repressió subsegüent. Cal recuperar la argumentació rigorosa, lliure i diversa, però rigorosa, en politíca no val tot, i la exageració i l'oportunisme acaben pagant-se. Per tot això el grup municipal d'ICV-EUIA ha votat NO a aquesta proposta.

Exercit i Llibertat?

2006-01-10T14:23:00.000Z

L'Estat espanyol manté un dels récords, indubtablement mereixedor d'apareixèr al Guiness, d'aixecaments i intervencions dels militars a la vida politíca.
Tot el segle XIX i una bona part del XX són els militars els qui encapçalen governs, els fan caure o els sustenen, 's'inventen monarquies, fan venir la 1a. República o imposen la Restauració.
Generals de signe ideologic diferent marquen la historia. Cabrera, Zumalacarregui, Primo de Rivera, Franco, Millan Astray, Pavia, Prim, Espartero, Riego i tants altres.
En prop de 200 anys, la població d'Espanya només ha tingut protagonisme destacat en l'adveniment de la IIa. República, el seu desenvolupament i la seva defensa armada, i en el periode de la IIa. Restauració monarquica, l'etapa de Joan Carles II, que constitueix el periode més llarg de democràcia continuada de la nostra história contemporania.
I ves per on, fa dos dies un altra general ha volgut recordar aquest ignominiós passat, aixecant la seva veu per afirmar que, si els espanyols o una part de nosaltres decidíem de forma democràtica, alguna cosa que ell considera equivocada, esta disposat a sortir, com sempre en defensa de els seves idees, però amb les armes i soldats que paguem entre tots i totes.
Sencillament intolerable.
No podem admetre que ningú, desde qualsevol posició, segresti la voluntat popular. Ni ETA amb els seus atemptats, ni un general amb les seves amenaces. La voluntat popular és l'esoinada central de la democràcia i de la llibertat. De la llibertat col.lectiva i de les llibertats individuals. Hem dit, i ho tornarem a fer, que pels medis democràtics, de la lliure controversia de les idees i del convenciment de la majòria totes les posicions mereixen el mateix repecte. Però també diem amb la mateixa contundència, que cap idea imposada té valor.
Aqui cal recordar la enorme responsabilitat de la dreta espanyola, el PP actual, i de les seves posicions equivoques, aprofiten aquest afer per carregar contra el ministre de Defensa i contra ZP i no per reafirmar els principis democràtics. I cal recoprdar com el PP i els seus acolits mediatics continuen burxant i enforntan als espanyols. No contents amb el fracassat boicot als productes catalans, amenacen i amenacen, difonen una falsetat rera una altra.
Només el seny, la paciencia, la convicció en els valors democràtics, fan que la resposata desde aqui sigui tranquila i esperançada. Però la responsabilitat del PSOE augmenta, en la mesura en que la dreta apreta. Només una defensa a fons de la "España plural", lluny dèquilibrismes interns (Bono , Rodiguex Ibarra, etc,..), amb ple respecte per la sobirania democràtica del poble de Catalunya, i, per tant, nomé una aprovació del text estatutari sense retalls importants, pot tornar les coses on han d'estar.
No vull ni pensar en el panorama politíc que tindriem els democràtes de veritat, si el PSOE aprovès un text difuminat, amb un finançament igual per a tots, sense reconeixèr la nació catalana, etc,...

Bon Any 2006?

2005-12-25T09:56:00.000Z

Quan un any acaba i un altre esta a punt de començar, és tendeix a reflexionar sobre el que ha passat i a dessitjar que el futur sigui millor.
Si fessim això a escala planetària tindriem moltes coses per les quals preocupanr-nos i molts dessitjos per complir en l'any que esta a punt de començar.
Repassem algunes qüestions:
Les Nacions Unides han proclamat els objectius del Milenni. Es tracta, bàsicament de que tota la humanitat aconsegueixi uns mínims vitals, en alimentació. Però els resultats obtinguts fins ara son esfereidors. La major part dels homes i les dones de la Terra pateixen alguna de les insuficiències detectades per les NNUU. Per possar algún exemple cal veure la situació a Àfrica, on la SIDA garanteix la mort de milions d'èssers vius també pel proper 2006.
L'any 2006 també ha estat un any de desastres "naturals". Terratremols i altres catastrofes, a les quals s'han afegit el tsunami més gran de la història coneguda, o la desaparició sota les aigues d'una megaciutat del primer Món com Nova Orleans. Sequeres i diluvis és reparteixen, a parts iguals, la geografia, mentre que alguns espavilats, àvits de beneficis sense mesura s''entesten a no prendre cap mida contra l'esclafament global.
En politíca internacional continuem assistin al festival neoconservador i parafeixista del sr. Busch i els seus àcolits. La darrera bufetada és la de la utilització dels aeroports de quasi tota Europa per traslladar presoners, alguns segrestats cap a llocs on poden realitzar la tortura amb total impunitat, o l'admissió de que el sr. Busch, sense cap autorització judicial, escolta a ui li plau d'entre els seus conciutadans. I tot això en un marc en el quel arriben a dir que els hi és completament igual la opinió dels altres, encara que aquesta, estigui fonamentada en alguna cosa tan perentòria i sembla que oblidada per aquesta colla d'impresentabkles, com els drets humans.
I en això que és diu Espanya continuem amb el festival del PP. Si el Pla Ibaretxe era poc menys que un cop d'Estat, perqué no tenia un recolzament ampli (un 51% del parlament basc, però amb votació dubtosa per la component HB i algun despistat del propi PP), quan és presenta el projecte de nou Estatut català, amb una majoria aplastant, fan una comapanya furibunda, COPE, "La Razón", però també Rajoy i Acebes, dient tota una série de falsetats i creant una situació de confrontació geografica, arribant al celebre tema del boicot.
No és un panorama massa beatific. Per sort, en el mon hi ha molta bona gent que dedica la seva vida a millorar la dels demès. Milers de cooperants i de voluntaris que treballen sense cobrar res o jugant-se sovint la pròpia vida. Centenars de veïns que ajuden als demes a fer la compra o a qualsevol altra necessitat quotidiana. Milions de dones que cuiden dels seus, dels fills, dels marits dels pares.
Aquesta humanitat és la nostra esperança, la única, de que el 2006 pugui valdre la pena, de que un any o un altre visquem en un Món just, solidari, equilibrat, fraternal, democràtic i respectuós amb la Natura.
Bon Any 2006

Estats Units i el canvi climàtic

2005-12-11T15:29:00.000Z

El mon anglosaxò fou, de fet, el descobridor, en sentit ampli, de l'ecologia com a ciència i de l'ecologisme com a corrent ideològica.
Si bé, el primer autor en utilitzar el terme és l'alemany Ernst Haeckel (Postdam 1834-1919), són els americans els que sintetitzen els principis de la nova ciència, la defineixen i l'hi donen una vida diferent a la de la biologia.
Les obres de EP Odum "Fundaments de l'ecologia" (1953) i de GL Clarke "Elements de l'ecologia" (1954), estàn considerades les obres cabdals en el naixement d'aquesta nova ciència.
Però també prové del món anglosaxò el neixement de l'ecologisme com a ideologia. Un moviment tant important com "Greenpeace" té el seu origen al Canada de la mà d'activistes canadencs i nord-americans, aquests darrers fugits del seu país per tal de no anar a fer el soldat al Vietnam.
Amb aquests antecedents hom hauria de pensar que els Estats Units tingueren una actitud "verda", adhuc beligerant, en la defensa de la Natura , de la seva perservació i en contra de les actituds que posen en perill la supervivència planetaria.
Estats Units, al contrari és avui el principal emissor de contaminants i gassos tòxics culpables de l'efecte hivernacle i del canvi climàtic. (Veure, per exemple la web del departament de Medi Ambient de la Generalitat per tenir més informació : http://mediam bient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/
O veure també, sempre hi ha malfiats, la web de la organització mondial dels meteorolegs/ONU : http://www.wmo.ch/meteoworld/fr/index_f.htm )
Una vegada establerta la relació entre els extranys fenómens atmosférics i climàtics que patim i l'acció humana per la emissió de CO2, la única actuació raonable és la reducció dràstica i immediata d'aquestes emissiolons.
Lluny d'això, els païssos han tingut una enorme dificultat per signar un compromís com el de Kioto, boicotejat pels Estats Units.
Estats Units emet el 40% del total de les emissions mondials de CO2. Sembla impossible acabar amb l'amenaça del canvi climàtic sense la seva participació.
La pressió del moviment civil nor-americà no ès alié a la incorporació dels Estats Units a la declaració final de la recent cimera sobre el canvi climàtic realitzada a Montreal, amb el compromís, per part de 157 païssos, d'anar més enllà dels acords actuals, a partir de l'any 2006, em quant als debats i 2012 enquant a les aplicacions.
Cal recordar, però, que estem llunt de complir els acords actuals. Aixì Espanya encapçala els incompliments dels acords de reducció d'emissions, encara i la compra de "cupos" d'emissió.
Estats Units, fins avui fora d'aquests compromisos, no només no reduia emissions, sino que els incrementava.
En el fons el debat gira entorn de l'anomenada "llibertat d'empresa", que caldria anomenar "patent de robatori i extermini de la terra", que el món del neoliberalisme amb els estats Units i el seu petroler president al davant encarnen. Per aquesta via qualsevol mesura que suposi un increment dels costos d'explotació, o millor dit, una disminució en els beneficis obtinguts a qualsevol preu, és considerada un atemptat a aquesta "llibertat d'empresa".
Sigui quina sigui la seva conseqüencia, la explotació de la mà d'obra infantil, el manteniment de zones lliures de sindicació i de drets humans, laborals i sanitaris a les maquiles, l'enfonsament en la enfermetat del SIDA sense medicines per milions d'africans, o el canvi climàtic.
La humanitat mereix tenir futur. Un futur allunyat d'aquesta manera d'actuar del neo-liberalisme, tant vella com l'aparició del robatori organitzat en les societats antigues.
La Terra mereix una oportunitat. Una oportunitat de continuar amb la seva meravella quotidiana de vida.
Els nostres fills i les nostres filles no poden heratar un mon tant mesquí.

Franco, el dictador

2005-11-19T15:29:00.000Z

Demà dia 20 de novembre fara 30 anys que el dictador Franco morí desprès d'una agonia que fou allargada inutilment.
Aquest deccès possà fi a la dictadura personal més llarga de la història d'Espanya, si exceptuem alguns monarques, Austies o Borbons, i teneint en compte les diferències entre les époques históriques.
També possa fi a un perìode extraordinariament dur que s'inicia amb l'aixecament militar de l'exercit contra la legalitat republicana, auspiciat per amplis sectors de la dreta espanyola que no acceptà el resultat electoral de febrer del 1936 que dona el triomf democràtic a les esquerres.
Tot aixó ens dona la oportunitat de dir algunes coses al respecte:

L'aixecament militar del 18 de juliol del 1936, fou una revolta contra la voluntat popular. Així, feia pocs mesos, el febrer, que el poble s'havia expressat a les urnes i havia donat la majoria a les esquerers. Cal recordar això, perquè sovint s'oblida aquest "petit" detall: foren els perdedors a les urnes els que imposaren la seva voluntagt per els armes recolzats en l'exercit. Tot anàlisi seriòs sobre el fenomen del franquisme ha de partir d'aquesta premisa.
En aquest sentit quan es reivindica la memòria popular, i el reconeixemnt de l'esforç dels republicans, es reivindica la defensa decidida de els llibertats i de la democràcia. Això no amaga, i no ho vull fer, que la trajectòria republicana no tingui claroscurs, i que els defensors de la República no tinguessin idees molt diferents de la democràcia i del futur del pais.
En segon lloc cal recordar que la repressió fou desproporcionada i sagnant. Als morts per afusellament, sovint pel simple fet de pertanyer a alguna organització popular, s'afegiren episodis incotestables de crueltat i violència contra tots aquells i aquelles que tenien o tenim idees diferents a les de la dictadura franquista:

L'afusellament de les 13 roses, joves militants comunistes de Madrid pel fet de reorganitzar les Joventuts Comunistes i que no havien participat ni en la Guerra Civil ni en cap acció violenta
La llargada de les penes de mort en el temps que arriben fins a l'ajusticiament de Puig Antich i d'altres, pràcticament a les acaballes de la vida del dictador. Ja no es la bogeria de l'enfrontament de la guerra fraticida, es la voluntat d'anorrear tota oposició amb la mort, pràcticament 40 anys desprès del conflicte.
La sort dels republicans espanyols atrapats per l'exercit nazi que pregunta reiteradament al govern franquista que havia de fer i trobar una sola resposta: son rojos apatridas. Això facilita la mort per extermini a camps com els de Mathausen i Ravensbruck. I cal recordar que foren milers els catalans i les catalanes que desapareixeren en aquests camps.

En tercer lloc, per a Catalunya fou una desgracia nacional. Al llarg de molts anys el nostre idioma fou perseguit de forma terrible i constant, esbotrrat de la pràctica administrativa oficial, de l'ensenyament de qualsevol esfera pública. Reservat únicament a l'àmbit familiar, i tolerat lleugerament dins de l'editorial.
La dictadura franquista fou, en gran part, una dictadura catolica. Es cert que a partir dels anys 60, i de forma lenta però constant, una part cada cop més important del clergat prenguè l'opció popular, fins al punt que alguna jerarquia s'enfronta, això si amb timidesa, al dictador i els acólits. Però no podem oblidar que Franco entrava ales esglesies sota pal.li, que la rebelió militar era una Croada i que els bisbes no digueren absoltumanet re contra això. Cap conferència episcopal cridà a fer una amnifestació contra aixó. Per cert la religió era assignatura obligatòria a totes les escoles, com ho era anar a missa els diumenges, i les aules eren presidides per fotos de FRanco i crucifixes. Tampoc la jerarquia eclesiastica protestà.
Els 40 anys de franquisme ocupen una de les pàgines més negres per a les llibertats públiques i personals. Amb un ambient asfixiant, amb el qual l'exercici intelectual lliure equivalia a l'emigració o l'ostracisme. Un pais dominat per personatges com Milla Astray que fou capaç de llençar aquell terrible : "Muerte a la inteligencia", produi només, esplendorosos fenomens de resistència cultural, això si, perseguits , vigilats i sovint repressaliats.

Avui, 30 anys desprès de poder inciiar una étapa de normalització de la convicència entre germans, de tolerància, de llibertat, d'exercici de la democràcia i de la defensa dels ideals propis i col.lectius.
Avui, hi ha personatges i grups que posen en entredit el model de les llibertats. D'una banda una jerarquia catolica que no para d'incitar les masses contra decisions democràtiques per tal d'impossar la seva vissió al conjunt de la societat. Segurament anyoren époques de dictadors pal.liats en que s'obligava a l'assignatura de religió, l'adulteri era delicte i altres perles de llibertat personal i democràtica. Una jerarquia que no aixeca un dit per parar la utilització de la seva emissora com un instrument de confrontació i de guerra.
Peró també sectors politics identificats amb el Partit Popular, hereus del franquisme en algunes ocasions, per veure aixó cal observar els cognoms*, que inicia una croada contra l'Estatut, no dins de la normalitat democràtica de la confrontació d'idees, sino des de la trinxera de la intolerància i la no acceptació de les idees de l'altre.
Hem de garantir que mai més es produeixi una guerra entre germans, però ho hem de fer de la única forma possible, amb la defensa absoltua de les llibertats.
Per això cal recordar, cal fer memòria, cal reivindicar l'exemple de les homes i les dones republicans

* Aznar mateix és fill d'un jerarca de l'antic régim.

Sàhara, la traició

2005-11-07T15:04:00.000Z

Dintre de pocs dies, el proper 14 de novembre, és conmemoraràn els 30 anys de la signatura dels anomenats acords tripartits de Madrid, mitjançant els quals Espanya cedia la seva colònia del Sàhara Occidental a Mauritània i el Marroc, en contra de les disposicions de les Nacions Unides i de la opinió del tribunal internacional de La Haya.
En efecte, pocs dies abans, una comissió internacional de les Nacions Unides, desplaçada al territori per ratificar la voluntat dels seus habitants, arrivaba a la conclussió que la majòria dels saharuís eren partidaris de la independència i del FPOLISARIO.
Feia poc, per altra banda, que el Tribunal Internacional de La Haia, decalarava que el territori del Sàhara Occidental no tenia cap vincle històric demostrable amb Mauritània i el Marroc i recomanava la realització d'un referendúm d'autodeterminació per verficiar la voluntat de la població.
Referendúm que figura en resolucions de les Nacions Unides, a partir dels anys 70, com a imperatiu per la descolinització del Sàhara Occidental, avui la darrera colònia en terra africana.
A pesar de tots aquests antecedents, i de els declaracions reiterades dels governants espanyols de defensar el territori i realitzar el referendúm, com en el cas del princep Joan Carles, llavors cap d'estat per enfermetat del dictador Franco, qui declarà al Casino Militar de l'Aaiún el 4 de novembre d'aquell fatidíc 1975:

"España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz... Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharaui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen ".

D'altra banda el poble sahrauí confiava en el govern espanyol i en les mostres que havia donat d'acceptar una solució negociada i dins dels mandats de les Nacions Unides a la finalització de la colonització. De fet el FPOLISARIO fou tolerat l'any 1975 a la colònia, aquest declara un alto al foc respecte de les tropes espanyoles i les negociacions i contactes eren diaris.
Avui fa 30 anys, però, que generacions de sahrauis viuen condemnats a la inanició i l'exili enmig del dessert del Sàhara, lluny del seu territori, de les seves cases, mentre bona part de les seves familiespateixen la repressió i els abusos de la ocupació militar marroquina.
Fa 30 anys que tots nosaltres, aquells que tenim DNI espanyol som culpables.
Som culpables de l'exili de més del 60% de la població sahrauí que hi havia a la colònia en el moment de labandonament de l'exercit espanyol i de l'entrada de les tropes marroquines.
Som culpables dels bombardejos amb napalm de la població civil que fugia davant de l'invassor.
Som culpables dels morts i ferits de l'exercit sahrauí en defensa de la seva terra, de les seves cases, de la seva supervivència com a poble.
Som culpables dels centenars de nens i nenes morts de fam i per manca de material sanitari els primers anys d'exili.
Som culpables de la malnutrició, de les dificultats de tota mena, de la manca de perspectiva de les generacions condemnades a viure en camps de refugiats a l'exili.
Som culpables de la tristor dels anciants que veuen acostar-se el moment de morir lluny de les seves cases.
Som culpables de la separació durant molts anys de families senceres, separades per la guerra.
Som culpables de la construcció d'un mur de la vergonya de prop de 2.500 Kms. que posa portes enmig del dessert.
Som culpables dels centenars de detinguts, de desapareguts, d'empressonats, d'assasinats per les tropes d'ocupació.
Som culpables de la intifada dels territoris ocupats, de la seva repressió, del seu primer mort.

Fotografia de Lembarki Hamdi, mort a caussa de les pallises de la policia marroquina a la ciutat ocupada de l'Aaiún

Som culpables perque cap govern espanyol ha fet l'únic que podria acabar amb la nostra culpabilitat col.lectiva: RECONEIXÈR EL DRET INALIENABLE DEL POBLE SAHRAUÍ A UN REFERENDÚM JUST D'AUTODETERMINACIÓ.
Mentre el nostre govern no recoineix-hi aquest dret i obligui a la Comunitat Internacional a fer efectives les resolucions de les Nacions Unides i les opinions i decisions de tots els juristes internacionals, sobre la obligatorietat de realitzar un referendúm d'autodeterminació per verificar la voluntat del poble sahrauí, tots nosaltres som culpables.

Democracia o terrorisme verbal?

2005-10-24T11:45:00.000+01:00

Ens ho esperavem.
La entrada a les Corts Espanyoles de la proposta de nou text d'Estatut per a Catalunya, ha desfermat totes les ires carpetovetóniques.
La COPE, que cal recordar una i altra vegada que és una emisora de la jerarquia eclesiatica católica espanyola, en la seva línia. Amb un Jimenez Losantos que s'en surt. Sobre el caràcter domocràtic d'aquest personatge, només cal veure la crida que va realitzar per impedir el "doctor honoris causa" a Santiago Carrillo. Per cert, que va coincidir amb una vintena de neo-feixistes, que si van anar in situ, responen a la seva crida?, i van protagonitzar incidents. http://www.libertaddigital.com/opiniones/opi_desa_27621.htm
L'article no te perdua, i pressuposa un mès, dels intents de barrejar la realitat histórica amb el somni politíc. Tot sigui sense el més mínim respecte per la veritat.
A la mateixa web podreu llegir, si teniu estómac, d'altres barbaritats sobre l'estatut.
Ahir mateix, al voltant d'una intervenció de l'actor Joel Joan que expressava una posició politíca tant legitima com qualsevol altre i, ho feia, de forma pàcifica, això si, en el marc d'un partit de futbol, ha desfermat noves declaracions, aquest cop de part del portaveu de la Generalitat valenciana, qualificant el catalanisme de feixisme.
Sembla que tothom, Ebre avall, s'hagi begut l'enteniment. És molt dificíl trobar posicions contràries a l'Estatut que, a més, siguin argumentacions raonades i no insultants. El que es porta és l'insult i la desqualificació més burda. No ja al text legal, sinó a Catalunya i als catalans.
Aquesta manera de fer politíca, desgarradora i fora de l'interès de la població que és el dels acords raonables, només pot portar a enfrontaments de difícil encaix en un sistema democràtic.
Cal dir-ho i fer-ho amb tota la força, la democràcia no sols no és patrimoni de la Constitució espanyola vigent, ni dels que defensen una determinada idea, al contrari, els democràtes son tots i totes els que volem defensar les nostres idees, siguin quines siguin, per medis pacifícs i convencent a la majòria.
La democràcia també es patrimoni dels defensors de la IIa. República, que, sens dubte cometeren errades , però que s'oposaren a l'aniquilació d'una de les poques experiències democràtiques que ha viscut l'Estat espanyol. I cal dir-ho, tantes vegades com faci falta. El régim de Franco fou un régim que nasqué feixista i amic de les dictadures alemanya i italiana. Els republicans pagaren els seus ideals amb la vida, a la Resistencia francesa i als Camps de concentració dels nazis.
La democràcia , l'actual sistema constitucional, és el resultat de l'esforç de milers i milers de democràtes, en la seva inmensa majòria d'esquerres i de grups nacionalistes, que és jugaren la vida o el futur, al llarg dels 40 anys de dictadura. Cap dels actuals augurs de la Constitució protestava llavors. Així, el sr. Fraga, president honorari del PP, fou ministre d'un Executiu que ordenà els darrers afusellaments franquistes. Voldriem veure a Jimenez Losantos blasmant qualsevol acte en el qual participi aquest turbi personatge. Jo no ho faré mai. Per molt que trobi que els galecs, votant-lo com a president els darrers anys, han comès una enorme errada, aquest sr. té tot el dret deomocràtic a prsentar-se a quantes eleccions vulgui, i a rebre els homenatges que qui vulgui cregui que mereix-hi. Això si, mentre no reivindiqui les formules dictatorials de quan era ministre franquista.
La democràcia és, sobretot, respecte per les idees de l'altre. Les comparteixis o no, cal mostrar un respecte exquisit per qualsevol idea. Adhuc ens hem de felicitar cada cop que una idea nova, diferent o radical, s'expressa per mecanismes democràtics i no opta per altres vies.
La democràcia és contraria a aquest terrorisme verbal. La seva esència és la paraula i el debat. La capacitat per exposar idees, defensar-les, posar-les a debat i convencer els altres de la seva conveniència.
Els que estàn defensant i protagonitzant aquest terrorisme verbal, no estan defensant la democràcia, ni tant sols una pretesa unitat d'Espanya, ens estàn portant a un carreró sense sortida

Marroc, sancions ja¡

2005-10-14T17:33:00.000+01:00

Si fa uns dies ens feiem creus de les noticies que provenien dels murs de seguretat instal.lats a les fronteres de les ciutats de Ceuta i Melilla, i desprès assistiem bocabadats a les informacions que alertaven de que un bon grapat de subsaharians havien estat abandonats a la seva sort a la frontera desertica entre el Marroc i Algéria, avui El Periodico publica la següent noticía:

El Polisario halla a 40 subsaharianos que Marruecos expulsó a través del muro del Sáhara

Segons aquest diari, les patrulles de l'exèrcit popular saharauí que vigilen la part alliberada dels territoris del Sàhara Occidental, ocupats en la seva major part pel Marroc, han trobat aquests subsaharians, perduts en el dessert que s'extèn a l'altra banda del mur de defensa marroqui.
De confirmar-se aquesta informació estaríem davant d'una altra acció reprobable del govern del Marroc.

És indiferent si avui, diuen, el seu primer ministre i una bona part del gabinet és socialista, els drets humans són desconeguts pels subdits i afectats per la monarquia alauí.
Fa poc temps que ciutadans i ciutadanes sahrauís varen fer una vaga de fam per protestar contra les condicions d'empressonament que pateixen en mans dels ocupants marroquins. Cal dir, a més, que les raons del seu empressonament son simplement, recolzar la voluntat d'independència del poble sahrauí i, especialment, les resolucions de les pròpies Nacions Unides.
Doncs bé, la mobilització internacional i les perilloses condicions de salut desprès de més de 50 dies de vaga, els varen fer dessistir.

Vista de les condicions de la pressò negra d'Aaiun

Nombroses delegacions de parlamentaris de tots els colors politícs, ,membres de parlaments com el català, el basc i d'altres comunitats, així con de les Corts espanyoles o del Parlament Europeu, han vist com sel's impedia penetrar a la zona ocupada del Sàhara, sota control marrpquí per inspeccionar la situació que allà és viu.

Marroc continua acumulant més i més desafiaments a la comunitat internacional, no acceptant les resolucions de les Nacions Unides, ignorant els drets fonamentals dels seus ciutadans, repressaliant els sahrauís que viuen en els seu país, avui ocupat pel Marroc, perdent subsaharians per tot arreu on hagi dessert i desprès negant-lo oficialment, etc,...
I el Marroc és soci preferent de la Unió Europea i destí de bona part dels ajuts i els programes de cooperació de l'estat espanyol. Fins quant permetrem que incompleixen qualsevol legalitat sense impossar-lis sancions?

Marina d'Or, ciutat d'especuladors

2005-10-11T10:41:00.000+01:00

Des de fa un temps venim rebent a casa nostra, a través de la televisió, una série d'espots publicitaris de l'empresa Marina d'Or, ciudad de vacaciones. A més, venen de tres en tres, no sigui que pugui's pasar per alt tant maravellosa oferta que, d'acord amb la propaganda, esta feta per poc menys que fer-te feliç a tú i a la teva familia pels anys dels anys.

Quant analitzes els misstages, t'informe`s, entrant, per exemple a la pàgina web d'aquests elements, www.marinador.com, observes la grandaria, les característiques i les formes de la publicitat t'adones de:

En primer lloc aquest complexe és situa dins de la costa de Castelló, a la localitat d'Oropesa del Mar. Doncs bé, a que no sabeu quin és l'idioma que utilitzen?. Naturalment el castellà.
En segon lloc, es tracta de megaconstruccions, parlen de milions de metres quadrats, entre el que ja esta construit i els projectes, a ran de la costa mediterrània, la costa més malbaratada del món i que soporta, ja , la major pressió humana. I tot, no per resoldre els greus problemes de vivenda de casa nostra, sinó per facilitar una segona vivenda tipus "Dysneyworld" .
A més, les construccions són de cartró-pedra. Recorden l'estil de "Las Vegas",, tant falç i grandiloqüent. S'excita la pulsió bàsica dels consumidors de mostrar al món el benestar aconseguit. A més, la pròpia web ja avisa, es tracta del major complexe de vacances del Món¡¡¡¡.
Per si no fora massa, no s'amaguen de les intencions. A la primera plana de la seva web ja ho diuen, fan un gràfic molt didàctic, repsecte al diferencial entre els preus de cost i els de venda de les inversions inmobiliàries. Això té un nom: Incitar a l'especulació.
Finalment, tenen l'objectiu de perpetrar una altra enorme agressió ecológica. Si els jardins en ús i projectats, les pretensions de parc temàtic amb nombroses parcel.les d'aigua i verd per regar, ja són una aventura anti-natural a un lloc com Oropesa, a més volen construir un nou, un altre, camp de golf. Això si, suposo que aixó eren les necessitats bàsiques de la població que deien en Camps i en Zaplana que és garantien amb el desafortunat projecte del trasvasament de l'Ebre.

Ara Catalunya

2005-10-10T14:49:00.000+01:00

La proposta de reforma de l'Estatut de Catalunya, aprovada per la inmensa majoria dels parlamentaris i recolzada, d'acord amb les enqüestes i tenint en compta la representació popular dels diputats i diputades, per la imensa majoria de la població del Principat, porta, de nou, damunt de la taula el vell tema de l'encaix entre dues nacions, o si és vol, dps projectes nacionals: el català i l'espanyol.

La recent història comuna dins de la peninsula ibérica, a partir de l'any 1714, encara que, de facto es comparteix familia reial des d'uns anys abans, ha tingut elements positius i negatius.
Catalunya, per exemple, passà d'èsser un pais poc desenvolupat, ferestec i despoblat a convertir-se en la fàbrica d'Espanya, a partir de els acaballes del segle XVIII, i això, entre d'altres coses, fou possible al fet d'estar dins de la monarquia hispana i de poder comptar en el mercat colonial.
També, per exemple, l'estat espanyol, al situar-se a la cua d'Europa, enquant a desenvolupament humà, democràtic i económis ha frenat aquest mateix desenvolupament del Principat.

L'encaix politíc entre aquests dos projectes hauria d'èsser avui més fàcil que en quansevol altre moment de la història.
En primer lloc perqué les enormes diferències existents, en termes de desenvolupament entre Catalunya i la majòria de la resta de l'estat, no han deixat de disminuir en els darrers anys, i, especialment, a partir del procès de la transició politíca.
Encara i les diferències inter-comunitàries existents, la distància, en termes de desenvolupament sopcial i económic, entre Catalunya i la comunitat més endarrerida (Extremadura), s'ha anat excursant en els darrers anys. I això, encara i la decebedora politíca dels governs del sr. Rodriguez Ibarra que, lluny de construir un territori cohesionat i de combatre les raons de la manca de desenvolupament a abusat del paternalisme económic de la Junta de Extremadura.

En segon lloc perqué arrivem a aquest moment de debat entorn de l'estatut, just desprès del període més llarg i continuit d'estabilitat d'un régim democràtic en tota la història de l'estat espanyol.
El perìode anterior amb major durada va ésser el de la IIa.República que s'allargà uns 5-8 anys, depèn de com es conti, i sempre en un clima d'inestabilitat.
Aixó hauria de permetre un debat sosegat, intel.ligent i profund sobre la construcció d'un model comú d'estat, model en el qual també hautrien de participar les altres nacionalitats hispanes, i que resta pendetn, com amínim, des del regeneracionisme decimonònic i la nostra renaixença.

No sembla però que els anys, la història i la experiència hagin servit de massa. Davant d'un projecte d'Estatut amb plenes garanties constitucionals, o en tot cas així mateix mentre el tribunal constitucional no digui el contrari, s'han tornat a escoltar les veus de l'apocalipis i la catastrofe.
Estem davant de l'inici d'un dels perìodes més dificíls de la nostra existència. Hem d'escoltar insults i desqualificacions sense parar, fora de qualsevol mínima construcció intel.ligent. Hem d'esperar, pacients, i apostar pel seny davant de la rauxa hispana.
Tots els corifeus de l'entorn aznarista, i no pocs del PSOE més carpetovetònic estàn dedicant totes les seves energies a no acceptar el debat, a no possar damunt de la taula l'element essencial: Catalunya vol negociar amb Espanya, en peus d'igualtat com correspon a les nacions, el seu encaix dins del marc estatal.

Oportunitats com aquesta, però, es donen en comptades ocassions. Ja ho hem dit i ho repetim, les condicions són les millors possibles de tota la nostra història recent, i, a més, també en el terreny de les correlacions de forces politíques.
La decepció, però, que pot produir a Catalunya un mal resultat del procès negociador, un retall o la no aprovació de l'Estatut, podria donar pas a un explicable augment de la força politíca i social dels radicalismes identitaris.
Confiem que, aquelles que en tenen la més alta responsabilitat, sapiguen estar en aquests moments tant importants a l'alçada de les circumstàmcies, i que el resultat del procès sigui la primera renovació democràtica d'un pacte d'estat, i un en encaix raonable de la nació catalana dins de l'estat espanyol.

2005-10-09T18:15:00.000+01:00

La estupidesa humana

2005-10-09T17:02:00.000+01:00

Un dia com avui no es pot fer una altra cosa que lamentar l'estupidesa humana.
En primer lloc perqué estem carregant-nos el planeta, a través de la contaminació, del canvi de les condicions generals i, per tant, del canvi climàtic. I aixó té com a conseqüencia un augment considerable dels desastres naturals producte d'aquest cnavi de situació.
Hem tingut un any de sequera extrema a casa nostra, enmarcat dins d'un període llarg de desertització, que és especialment clar en el Sahel (Sud del Sàhara), però també a l'Estat espanyol, al sud de la peninsula, especialment a Almeria i Murcia.
La sequera. però, també afecta a Catalunya. I ho fa poc temps desprès del debat sobre el trasvasament de l'Ebre. Llavors, molta gent, alguns de bona fe i d'altres, defensant els interessos especulatius a l'ús, deien que sobrava aigua, mantenien que, a més, havia d'èsser barata, i que no calia assegurar-ne els cabals ecológics mínims. Qunta raó tenen els que s'hi van opossar i defensen una nova cultura de l'aigua¡¡.

Els nostres problemes ecológics són, , peró, menors, si els comparem amb el panorama terraqui. Fa poc temps fou el colós imperial americà, el que patí la duressa de les catastrofes naturals amb l'huracà Katrina. Huracà que s'emportà uns centenars de vides, caussà enormes perdues económiques i encara no ha acabat amb el drama humà de les persones que s'han quedat sense casa o no hi poden tornar. Peró, a més, aquest huracà s'ha emportat el prestigi social d'un govern, el federal americà, enfrascat en guerres globals modernes i carissimes, però incapaç de fer front a aquest desastre natural i d'ajudar als més necessitats dels seus conciutadans. Serà que la vida i el drama de "loser's" negres i hispans no tenen valor si no és al front de batalla.

La temporada però no ha acabat, avui hem vist la desolació a Guatemala i El Salvador, amb milers de morts (es parla de més de sis mil). És la tormenta tropical coneguda com Stan, peró, sobre tot, és la pobresa, la manca de condicions mínimes de vida, les condicions dels habitacles, veritables "Xaboles" fetes de qualsevol manera i de qualsevol material, la inoperancia del govern de torn,i, també, el canvi climàtic. El resultat: els morts sempre els posen els mateixos, les capes socials més desfavorides.

Per si el panorama no era prou negre , cal afegir el desastre del terratremol del nord de la peninsula india. Afecta a àmplies regions del nord de Pakistan i la India, especialment el Caixmir, i el sud d'Afganistán. Avui es parla d'una xifra de morts que sobrepassa els vint mil i que, arribarà, amb tota probabilitat, als trenta o trenta-cinc mil.
Es difcíl, asseguts comodament al davant dels nostres ordinadors, vivin en un món de relatiu lexe i prosperitat, en el qual les preocupacions no són les necessitats bàsiques, ni tant sols les pors, són pors bàsiques, imaginar els drames de tants i tants éssers humans. Un altre cop una catastrofe natural, aquest no relacionada en principi com les anteriors, als efectes del canvi climàtic, però també a unes condicions de vida que no afavoreixen les mínimes necessitats, i, encara menys, poden aixoplugar les poblacions davant d'aquestes situacions. per contra, Toquio, situat també en zona de terratremols, esta construit a prova dels mateixos i en aquella ciutat, és poden aixecar grans edifics. Es doncs, la casualitat de la Natura, però també, un altre cop, les desigualtats humanes, les que expliquen aquesta situació.

A les desgracies anteriors, cal sumar els disbarats dels humans. Si bé aquelles tenen relació indirecta amb l'acció humana, hi ha d'altres que en són directament atribuibles.
Fa uns dies assistiem , esborronats, a la deseperació de milers de subsaharians davant de les tanques que els separaven del que ells creuen que és un paradís de l'economia: la desenvolupada Europa. Tanques que separen el Regne del Marroc de les ciutats autonómes de Ceuta i Melilla. La situació va provocar la mobilització policial, tant espanyola com marroquina, amb el resultat, amb autors encara no aclarits, de una dotzena de morts per bala.
Fins aqui una situació desgraciada amb un resultat desgraciat. Una imatge cruenta de la desigualtat i la desesperació que aquesta genera en la majoria de la població de la Terra. Unes actuacions sospitoses per aclarir i declaracions, amunt i avall, en general respecte de la necessitats d'augmentar les mesures dissuasòries. Poques veus, alguna a TV1 com el Secretari de Justicia i Pau, centrant el problema no en les conseqüències, els subsaharians desesperats per entrar a Europa, sinó en les causses, un altre cop, les dolentissimes condicions de vida en els seus païssos d'origen.
El que avui obre les portades dels informatius i dels diaris és encara més denigrant. L'actuació del govern, de la policia i l'exercit marroqui amb els subsaharians que han estat expulsats d'Espanya o que no han pogut entrar.
Enviar-los 800 Kilometres al Sud, sense menjar ni transport a les portes del dessert del Sàhara, fer sortir el Ministre portaveu del govern desmentint la situació, acabar per admetre-la. Negociar una sortida amb els governs d'origen, fer cas omis dels acords i portar els subsaharians amb destí desconegut, probablement algún punt del desert a la frontera amb Mauritània o Argelia, enmanillats i per sobre de les demandes de consuls acreditats.
Increible. En pocs actes trobem cinisme, assasinat organitzat, despreci pels drets humans, ignorància dels convenis internacionals, despreci absolut per les vides humanes, etc. etc.
Algu hauria de parar alguna vegada aquest govern, sigui nacionalista (Istliqual) o socialista (USFP), plegat a un monarca absent (Mohamed VI és passa la vida a casinos, platges i pistes d'esqui), ignominiós invassor del Sàhara i que fa cas omís de qualsevol precepte civilitzat.
La estupidesa dels homes sembla no tenir fi, indirecte o directament, portem als nostres germans i germanes a situacions impossibles, a la desesperació o a la mort.
Sort que tots i totes sabem que hi ha una altra humanitat, la que de forma altruista lluita per la dignitat i la justicia.